Tenia hora donada per al març de 2020. De traumatologia, per al seguiment d’unes ròtules operades. Uns dies abans li comuniquen que, a causa de la pandèmia, la visita queda ajornada. Pacient, la pacient deixa passar el temps, confiada que ja l’avisaran. Però arriba l’estiu, els genolls grinyolen i les cigales canten. A primers de setembre, la pacient s’interessa per la revisió suspesa. Contra tot pronòstic, l’informen que consta donada d’alta. Que sens dubte es tracta d’un error, esclar, però que, per solucionar-ho, caldrà tornar a la casella de sortida: demanar hora a la metgessa de capçalera, sol·licitar que aquesta enviï un nou informe a l’especialista i esperar que li assignin una nova primera visita. Passen els dies i cauen uns quants fulls de calendari abans que li anunciïn que serà atesa, telefònicament, un dia de finals d’abril, a les 12.40 h. Arribada la data, de bon matí rep un missatge al mòbil recordant-li la cita. A mitja tarda, no li ha telefonat ningú. És la pacient qui ara telefona, no fos cas que se n’haguessin descuidat. Una veu amb bata blanca la tranquil·litza: l’important és el dia, l’hora és orientativa. Espera llevada fins ben tard, en va i amb els genolls adolorits. L’endemà s’adreça al servi d’informació de l’hospital: deu haver estat una fallada informàtica, li diuen. Que no es preocupi. Molt amablement, la recepcionista pren nota de la reclamació. I efectivament al cap d’uns dies rep una trucada: finalment li han assignat hora de visita, i aquesta vegada presencialment. Només que la visitaran de l’espatlla. Deu haver-hi hagut una confusió, protesta la pacient. De confusió cap, replica la veu. Quasi al mateix instant la pacient rep un missatge d’aquest centre convidant-la a donar sang. Donant com és, puntualment cada mig any li arriba l’avís. I també aquesta vegada, ni que sigui arrossegant-se de genolls, la pacient anirà a donar sang, si no és que abans no l’ha vessada tota pel camí.
