Em poso a escriure en divendres i quan entreveig per on potser aniran les coses que vull dir i escriuré escolto Jordi Cuixart per la ràdio, a RAC1. I m’aturo. I ho deixo tot. M’aturo per escoltar-lo. De fet, si pogués em posaria dret per escoltar-lo millor. Has d’escoltar Cuixart quan parla. L’entrevista, llarga, Cuixart la fa via telèfon des de la presó de Lledoners, on és tancat, i com més dies fa que és tancat, més obert, clar, lluminós, lúcid i emotiu resulta escoltar Cuixart. Fa dies que a la meva capçalera de nit i de dia i he escrit: «Soc de Cuixart». I és així. Ser de Cuixart és saber de part de qui estàs. Sense dubtes: estàs de part del dret a exercir drets fonamentals. I els drets fonamentals no tenen volta: o els pots defensar i exercir o no els pots fer i exercir. I si no els deixes exercir no cal que els prediquis. Cuixart és a la presó per això, per voler-los exercir. I clama al cel. No és polític, no era governant, no tenia responsabilitats i, de fet, és a la presó per l’ètica de les seves conviccions.

A Cuixart no li van perdonar que s’enfiles dalt d’un Nissan Patrol amb un somriure als llavis. Un somriure que no ha perdut mai. Soc de Cuixart, a totes, just en el mateix moment que no sé si puc ser de gaires coses mes, em sap greu. Cuixart fa por a l’Estat espanyol justament perquè ell no en té, de por. La llibertat no agrada als que la prediquen però la volen limitada, i per això només la prediquen. Cuixart l’exerceix. A totes. Ho tornarem a fer, diu Cuixart, i els que només volen entendre el que ells creuen que s’ha d’entendre, li agafen la frase per tornar-la en contra dels que creiem que, efectivament, caldrà seguir exercint drets fonamentals. No entenen res, de tot això, molts espanyols, perquè no volen entendre res. Abans em podia fer gràcia, això, ara em fa basarda perquè darrere d’aquesta miopia política i judicial hi ha maldat. Molta maldat. Maldat ignorant, també. N’hi ha.

Cuixart assumeix el seu estat i el defensa amb un argumentari tan i tan sòlid que resulta excessiu quan a l’altre costat no n’hi ha, d’argumentari; només revenja i bandera.

Soc de Cuixart perquè el que fa, el que diu, el que predica i el que comparteix, ho fa des d’una mirada cultural. La cultura ens farà lliures, sí, i Cuixart és el més lliure de tots. I quan abraça Iceta, el que fa és predicar i practicar la grandesa, i com més gran és Cuixart més petits es fan els altres, si és que algun dia han estat grans, si és que algun dia han estat res. Per les formes, pel to, pel fons, pels valors, pet tot això i moltes mes coses... Soc de Cuixart.