Phil Mickelson va protagonitzar fa uns dies una de les gestes esportives més remarcables dels darrers temps. A punt de fer els 51 anys, es va adjudicar l’Open de la PGA i es va convertir en el jugador de més edat que conquereix un dels quatre majors del golf (Màsters, Open Britànic, Open USA i PGA). Pot semblar que aquest esport és més propici que d’altres a la longevitat dels seus màxims exponents, però és una sensació en bona part errònia. Mickelson, que va vèncer per primer cop en un dels quatre grans torneigs el 2004, ja fa disset anys!, va donar una lliçó en els divuit forats de l’Ocean Course de Kiawah Island (Carolina del Sud), un dels camps més difícils del circuit nord-americà. El seu principal rival, i amb qui va compartir el partit estrella de la quarta i última jornada, va ser Brooks Koepka, que tot just fa un mes va complir els 31 anys. Representants de dues generacions de l’elit del golf van mantenir un pols apassionant fins pràcticament el green del 18. L’exemple de Mickelson es pot prendre com una anècdota, un cas aïllat. Però el talent i la veterania no són conceptes excloents, i l’exigència física probablement serà cada cop més un obstacle menor per a esportistes d’edats que, fins ara, es consideraven més properes a la retirada que a la consecució de victòries de prestigi. En l’avenç de disciplines com la biologia, la fisiologia, la medicina i la tecnologia hi ha la clau per perllongar la vida competitiva d’esportistes que arribats als 30 o els 40 ja pensen en deixar-ho córrer. Potser sí que Mickelson és un heroi solitari, però es probable que ens ensenyi un camí que serà cada cop més transitat.
