Francesc Comas va explicar a la Sala Plana de l’Om la Manresa del 1961, quan fa 60 anys de la realització de la pel·lícula Plácido del director valencià Luis Garcia Berlanga. El rodatge va ser ràpid ja que només va durar tres setmanes (del 6 al 24 de març) on, amb el guionista Rafael Azcona, van saber reflectir una ciutat grisa. El productor Alfredo Matas va acceptar Manresa ja que donava un aire de ciutat de província. El 1961 era segons Comas una ciutat en blanc i negre com reflecteix el film, on la imatge de la guerra civil era molt present: el Pont Vell continuava enderrocat des de la matinada del 24 de gener del 1939 quan les tropes republicanes van marxar just abans de l’entrada de les tropes franquistes procedents de Collbaix; algunes esglésies es van reconstruir de nou sense aprofitar l’antiga, com la del Carme inaugurada el 20 de febrer de 1959, d’altres en un altre lloc, com la de Sant Pere Màrtir de sant Domènec que es va refer a l’era del Milord, on el bisbe franquista Joan Perelló va imposar el nom de Crist Rei, com a temple expiatori. Ciutat de processons, on s’honrava la Puríssima amb metralladores de la caserna militar del Carme, les ferides de la guerra afectaven la majoria dels manresans que havien de reviure fets com el 24 de gener, on al matí les sirenes de les fàbriques i les campanes de les esglésies tocaven per recordar l’entrada dels militars feixistes. A la plaça dels màrtirs un excaptiu i un excombatent s’abraçaven en senyal de reconciliació entre els vencedors. Des del balcó de l’Ajuntament es llegia el part de guerra, d’ocupació de la ciutat, es feia una missa a la Seu i un acte d’afirmació «nacional» al Conservatori, que l’any 1961 es va fer al saló de plens municipal, per acabar amb un dinar de «fraternitat» en un restaurant local. Al marc polític cal afegir-hi el social, on Berlanga reprodueix la sàtira «Siente un pobre en su mesa», títol prohibit per la censura, com Els benaventurats, fins que van acceptar el nom del protagonista. L’arribada de la comitiva va suposar paradoxalment una alenada d’aire fresc després de més de 20 anys de misèria: al càsting s’hi va presentar un miler de persones. Expert en demografia i habitatge, Comas analitza la ciutat, el seu augment de població gràcies a la immigració i la disminució de la mortalitat. Hi havia barraquisme, que la premsa de l’època anomenava «viviendas no autorizadas» i els barris marginals d’autoconstrucció a les zones periurbanes de la ciutat. S’havien fet habitatges pels funcionaris a les cases de Xocolata, les del grup Francisco Cots, o cases del Jaén, un corrupte que va fugir amb diners dels ferroviaris, que van ser construïdes per l’Obra Sindical del Hogar. Davant d’aquesta greu problemàtica les fàbriques estaven obligades a fer pisos pels treballadors (Pirelli, Fàbrica Nova), també les obres socials de les caixes d’estalvi. Manresa treballava al so de les sirenes que marcaven les fàbriques tèxtils i de maquinària industrial. A partir de 1959, l’autarquia deixa pas al Pla d’Estabilització. Es feien moltes hores extres, augmenta la capacitat de consum i s’expandeix el comerç especialitzat. Els principals restaurants locals canvien els seus noms manresans per d’altres d’americans. Ni als feixistes governants ni a la jerarquia eclesiàstica ni a la burgesia local no li va agradar la pel·lícula i la van menystenir. Reflectia la seva hipocresia. Gràcies, Berlanga.
