El traslladarem», sentencia el metge d’Urgències de l’hospital (bé, a la part covid de les Urgències, allà on les hores cauen silencioses i pesades sobre cossos afeblits. Personetes que intenten sobreviure a la incomoditat d’una llitera estreta que està pensada per a l’atenció ràpida i no pas per passar-hi 12 o 14 hores). I aquell pacient, que fa hores que només sent com el cor li batega per perseverança vital, amb infinites ganes de dormir i profunda deixadesa, obre els ulls de cop i li pregunta: «Doctor, on?» La vida és plena de cruïlles, és una tria constant de camins, però aquesta t’arriba determinada pel criteri mèdic i l’afectació del Sars-CoV-2. El virus t’obre la porta d’una habitació de planta o la de l’UCI, la de l’esperança o la del temorós adéu que no saps si té tornada.

L’home de la bata blanca respon i diu: «A planta». I una alegria t’omple el cos, tot i que avui no pots ni somriure. Els pulmons, molt afectats i amb poca ànsia, van tan justos com abans, però l’esperança és notablement diferent.

Si una cosa t’aporta el covid és temps, hores per qüestionar-te, per pensar en la salut i en els teus, en la família, els amics i els companys. En els que t’omplen el whatsapp de paraules amables i mostres de suport. Des d’aquest llit, des del silenci monacal de la solitud imposada, penses en l’altre camí, en l’adormiment químic i el fred comiat dels seus; en aquella trucada última abans que la sedació faci efecte. Què ha passat pel cap de tantes i tantes persones que han estat ateses a les UCI aquests darrers mesos? Qui és capaç d’acomiadar-se per uns dies i per sempre? Com ho han viscut els metges i sanitaris? I els familiars? Qui et fa la darrera carícia i l’últim petó? Massa dolor.

Per sort, o malgrat tot, el virus ha estat relativament benvolent amb mi. Retinc a la memòria, sí, aquells primers dies d’absolut abatiment en l’aïllament domiciliari; la tarda en què vaig ser incapaç d’acabar un article per al diari (gràcies família per ser-hi); les hores d’arrauliment al llit, engolit pels llençols; aquella febre que no hi havia manera que desaparegués; el consell d’un amic abans d’hospitalitzar (»Enric, corre al metge, que això va d’hores»), l’intent impossible de llegir un llibre... I tinc la imatge d’aquelles pelleringues als bessons, de pell envellida sobtadament, buida de tot. Veig el nucli familiar sempre amb un somriure. I les dificultats del primer dia per fer obeir les cames.

I ho explico, ara que els carrers de la ciutat ja no em fan tanta pujada.