Fa temps que em pregunto perquè la nostra democràcia ha quedat tan obsoleta. I no em refereixo a aspectes únicament de contingut, sinó als de forma. Fa temps que no entenc massa bé aquest format de votar cada quatre anys. Un format que amb el pas del temps ha anat viciant-se amb la «disciplina de vot» dels partits, que acaba convertint els nostres parlaments en pura estratègia i aritmètica. Aquest període de quatre primaveres ja no pivoten sobre el compliment dels programes electorals, sinó que funcionen com una mena de «photo finish» per decidir qui podrà fer i desfer durant aquest període de temps (si no hi ha un daltabaix abans). L’èmfasi ja no es posa en el què es farà, sinó en el qui ho farà. La conseqüència: desencant progressiu vers la democràcia contemporània.

Em pregunto, entrats al segle XXI, i amb els avenços tecnològics de què ja disposem, si no serien possibles altres formes més eficients i eficaces per fer sentir i acomplir les voluntats ciutadanes. Sotmetre algunes decisions importants a l’escrutini col·lectiu sempre que calgués, per exemple. Vull dir, no podríem fer conviure unes eleccions que han de permetre configurar governs, amb votacions puntuals per assumptes d’interès general? A mi em sembla que això podria enriquir molt (en termes de democràcia) les decisions. De fet, en la darrera convocatòria electoral, excepcional per les mesures sanitàries necessàries, van emergir diversos debats sobre formats híbrids i alternatius al vot presencial, per exemple. Dit d’una altra manera, potser podríem passar d’un model de democràcia d’autorització, a una nova democràcia d’exercici.

Des del meu punt de vista, la democràcia només pot seguir madurant si millora els seus mecanismes de participació. I això només es pot fer assumint nous i més complexos procediments de votació i altres modalitats de recull de la expressió de la societat. Perquè si una cosa hauria de ser la democràcia, és una fórmula d’organització col·lectiva que s’interroga constantment a sí mateixa, per mirar de ser cada vegada més justa, exigent, i satisfactòria. 

Per tots aquests motius, em fa il·lusió que UManresa hagi posat en marxa la iniciativa «laboratori de pensament», un espai per reflexionar de la mà d’experts; el primer dels seus seminaris serà justament una revisió de la veu i el vot de la ciutadania en l’era digital. Em comprometo a fer un nou article aviat, amb un recull de les principals conclusions a les que arribin els participants. Espero portar bones notícies.