Quan les persones se senten danyades, espantades, intimidades, manipulades, humiliades, ferides o menystingudes a causa d’accions o d’omissions estan patint maltractaments.

Encara que no sigui molt conegut ni denunciat, les persones grans són un col·lectiu que sovint en pateixen. No es tracta únicament de mals físics provocats per cops, tibades de cabells, ferides..., sinó que també es produeixen danys psicològics o emocionals, sexuals, econòmics, vulneracions de drets, abandonament...

El menysteniment social de la gent gran, basat en els estereotips negatius relacionats amb la vellesa, està tan interioritzat a la societat que no sols és la causa de la discriminació dels vells i de les velles (edatisme) sinó que també és el germen dels abusos.

Una manera de contribuir a la presa de consciència de l’abús i el maltractament de la gent gran (el dia 15 de juny se’n celebra el Dia Mundial) és tractar-ne un dels tipus què no se’n parla gaire, l’econòmic.

El robatori de joies i d’objectes de valor, tan a casa com a les institucions residencials, és un maltractament econòmic, com també ho és l’abús de poder per part de les entitats financeres, quan menystenen les persones grans que no tenen habilitats digitals, deixant-les d’atendre personalment.

A vegades es produeixen situacions que en principi no representen cap dany, però que, sovint sense cap necessitat, donen una posició de poder als fills sobre els estalvis i el patrimoni dels pares, que posteriorment pot permetre un abús econòmic.

La incorporació del seu nom com a titular de la llibreta d’estalvi o el coneixement de la clau d’accés als comptes són pràctiques habituals que, arribat a un extrem, els permetrien retirar diners contra la voluntat dels pares i desposseir-los dels recursos necessaris per afrontar la seva vellesa.

Tampoc és excepcional que la gent gran cedeixi en vida el control o la titularitat del seu patrimoni als fills, amb l’excusa de pagar menys impostos i de deixar «arreglats els papers». Ho fan amb la total confiança i seguretat que sempre seran ben atesos, però la vida dóna moltes voltes i un desgraciat accident de circulació, per exemple, pot fer que aquest patrimoni passi del fill/a, en qui tant es confiava, a persones alienes de les quals es passaria a dependre totalment.

Són circumstàncies en què no es pensa, però que poden tenir greus conseqüències, com quan hi va haver gent gran que van perdre casa seva per haver avalat el préstec del seu fill/a. Era sols una firma, els havien dit.

A la vellesa, doncs, també s’ha de mantenir autonomia en l’aspecte econòmic, perquè el patrimoni, quan se’n disposa, dóna seguretat. Perdre’l voluntàriament, cedint la riquesa acumulada en tota una vida als fills, és un factor de risc, ja que es passa a dependre totalment d’ells. I, per molta confiança que se’ls tingui, les circumstàncies de la vida podrien fer que, en casos extrems, canviessin el seu comportament i, fins i tot, que arribessin al maltractament.