El 31 de gener del 2006 el PP de Mariano Rajoy va començar a recollir signatures contra la reforma de l’Estatut de Catalunya. En teoria demanaven un referèndum en què es preguntés: «Creu convenient que Espanya segueixi essent una única nació?» En la pràctica, diversos testimonis van assegurar que els havien demanat «una firmita contra los catalanes». En aquells moments l’Estatut s’estava tramitant (i retallant) al Congrés, després d’haver estat aprovat pel Parlament el 30 de setembre anterior. El PP afirma que va arreplegar quatre milions de signatures, que dormen dins de centenars de capses en un magatzem de Madrid, i estava convençut que la seva brillant maniobra li costaria el Govern al socialista Rodríguez Zapatero. Però van arribar les eleccions generals del març del 2008 i el PSOE va tornar a guanyar. La diferència entre els dos partits només es va escurçar en un diputat, i els 169 escons permetien als socialistes governar amb comoditat. Aquesta va ser la magra collita electoral que va obtenir el PP després de sembrar la llavor de la discòrdia, l’enfrontament i l’anticatalanisme per les terres peninsulars. Ni tant sols no va provocar un creixement de l’independentisme com a reacció, ja que a Catalunya va guanyar el PSC amb un 45% dels vots i 25 diputats dels 47 en joc, amb l’eslògan «si tu no hi vas, ells tornen», ideat per José Zaragoza. En canvi entre CiU i ERC no van arribar al 30%. Va ser l’escapçada de l’Estatut a càrrec del Tribunal Constitucional amb la sentència del 2010, i la seva aplicació pels jutjats ordinaris i pel govern Rajoy a partir del 2011, els que van inflamar el catalanisme i el van empènyer cap a l’independentisme. La història no es repeteix però rima, segons la frase que s’atribueix a Mark Twain i de la que no sembla fer cas l’organització de Pablo Casado, immers en una nova recollida de signatures, aquesta vegada en contra d’indultar els qui desafien el principi de l’«única nació», o sigui, «los catalanes».
