Aquest diumenge la paraula «aliança» surt a les tres lectures de la celebració dominical. En els nostres temps, més que utilitzar la paraula aliança normalment parlem de pacte, és a dir, d’un acord que es concreta entre dues parts i que, en principi, totes dues tenen intenció de complir. En aquest cas és la continuació de les aliances entre Déu i el seu poble que s’havien fet en diferents moments de la història del poble d’Israel.

A l’evangeli, aquest pacte es fa en un àmbit reduït i a l’entorn d’una taula, celebrant una festa tradicional jueva, i que Jesús aprofita per acomiadar-se dels seus amics, dels seus deixebles. Però no només és un pacte amb ells, ni tampoc només amb el poble d’Israel, és un pacte que Jesús fa extensiu a tothom.

I el gest, el signe, que fa servir Jesús és «partir i repartir el pa i compartir la copa del vi». Partir, repartir i compartir són els tres verbs que expressen la manifestació entre els humans d’aquest pacte, d’aquesta aliança entre Déu i tota la humanitat.

En les nostres societats es fan molts pactes entre diferents entitats i a molts nivells. Moltes vegades aquestes aliances i aquests pactes es trenquen de forma unilateral. Com deia un polític, els pactes es fan per trencar-los quan convingui. No és aquest l’estil de Jesús, ell ens manifesta que estarà amb nosaltres, dia rere dia, fins a la fi del món.

En els temps actuals no són pas els verbs partir, repartir i compartir els que es conjuguen en la majoria de relacions entre les persones, entre els pobles, entre els grups econòmics, entre els lobbies de poder, entre els estats i entre entitats d’índole diversa. Més aviat dominen les situacions de dominació i submissió, de poder i d’explotació, de control i d’imposició, etc. No cal pas fer-ne una relació, tots ho veiem cada dia als telenotícies, i el que no ens deixen veure ni escoltar!

«La desigualtat no és una conseqüència del sistema, n’és el seu principal fonament», ens diu un sociòleg de casa nostra. Les estructures de tot tipus que regeixen actualment el món funcionen, majoritàriament, segons aquest principi i els objectius que pretenen assolir són el poder, el control, l’enriquiment..., no pas la pau ni una distribució equitativa dels recursos ni la consecució del benestar social.

Davant d’aquest panorama, tant els cristians com totes les persones de bona voluntat, hem de prendre posició. Ho hem de fer, primerament, a títol individual en les nostres relacions personals i socials, però només amb això és molt difícil canviar estructures. També hem d’actuar col·lectivament participant activament, tant com ens sigui possible, en qualsevol grup, entitat, associació, partit, organització, etc. que el seu ideari d’actuació estigui en la línia del «partir, repartir, compartir». Posem, o seguim posant, fil a l’agulla?