Plouen agulles dels pins i cauen sobre les meves espatlles com si em colpegessin uns dits petits i àgils que intenten fer-me moure d’on jec. Per un instant m’he pensat que eren insectes inofensius, que no picaven ni clavaven fiblons, que es llançaven al buit per celebrar el mes de juny. Després ha arribat la pluja barrejada amb aire calent que ho ha canviat tot i, amb quatre núvols perfectes i la promesa d’un estiu alliberador, s’ha recompost la vida. Hauria de saltar d’alegria i apareix el temor de la frustració, amb el regust amarg i familiar de saber que cap camí em portarà a l’inici. No enyoro el passat, i el pensament de la paraula m’ha dut a l’acció. He girat el cap enrere per comprovar que només plouen agulles on soc jo. Sota l’arbre. I aviat tancaré etapa i, lluny d’oblidar-la, m’acompanyarà per sempre i marcarà les històries que explicaré quan sigui una vella arrugada –si hi arribo– com va acompanyar els meus avis la Guerra Civil i la postguerra. No comprenia aleshores com una experiència d’un grapat d’anys podia pesar més que una vida sencera. Hi ha temps lleugers que llisquen sense deixar empremta. I n’hi ha d’altres que pesen tant que redefineixen somnis, vincles, expectatives.
Acaba el dia sense cap mort a Catalunya a causa de la covid i sembla que hagi estat la primera jornada perfecta en temps. Si ningú s’ha mort per la pandèmia no s’ha mort ningú. I no em ve de gust res més que posar-me les sandàlies perquè terra endins fa estiu, i menjar cireres i pensar en la Montserrat Roig i en el seu temps. A la ràdio escolto un anunci d’una companyia aèria, i després parlen de l’actriu Kate Winslet i de la seva negativa que li facin retocs fotogràfics. No vol que li esborrin arrugues ni vol semblar més jove del que és. Llegeixo en una entrevista a l’escriptora britànica Lara Williams en què parla de la seva última novel·la Las devoradoras, que tracta d’un grup de dones que, fartes de les pressions estètiques i de dietes miraculoses, munten un club per atipar-se. Les reunions consisteixen a menjar plats preparats per elles mateixes, gaudir del plaer de la gastronomia i alhora engreixar-se per lluitar contra el sistema. No he llegit el llibre, però me n’han vingut ganes (de menjar i de llegir-lo). Canviar l’operació biquini per l’operació macarrons, eliminar l’obsessió pel pes, procurar viure aquest estiu sense mascareta i sense l’obligació de ser una cosa que no som. Si hem aconseguit salvar la pell durant la pandèmia, l’únic que hauríem de fer, ara, és protegir-la amb una bona crema i gaudir. Del sol. De l’aire. Dels pins. De tot. Mentre puguem.
