Suposo que ningú era tan optimista per imaginar-se que el Tribunal Suprem avalaria la concessió de l’indult als 12 condemnats pel procés. No han fet res per merèixer-lo i, tanmateix, farà bé el Govern central a concedir-lo. A diferència d’ells, tenir visió d’Estat és prendre decisions, per molt impopulars que siguin. I aquesta ho serà en bona part d’Espanya. També a Catalunya, encara que molts no ho gosin dir en públic.

Hi ha qui ha volgut justificar les seves accions amb una mena de pols a l’Estat centralista, opressor, repressor, a la recerca de les «llibertats perdudes». La realitat és que van protagonitzar una deriva autoritària contra l’estat de dret, i van trencar el més sagrat d’una democràcia: les lleis que la fan possible, es diguin Estatut o Constitució, o les dues alhora.

Era imaginable continuar jugant amb les paraules i petits fets, més anecdòtics que reals, típics dels temps de Jordi Pujol i CiU. Mostrar grandesa històrica ni que sigui inventant-se 121 presidents. Promoure delegacions a l’estranger per fer veure que disposem d’ambaixades. Buscar fotos, ni que sigui pagant, amb alguns dirigents mundials. Anar pel món amb grans delegacions per fer veure la grandesa que no es té.

Podria enumerar un llarg reguitzell de fets, vistos en els primers trenta anys de democràcia recuperada. El que no era previsible ni imaginable era saltar de l’escenari per actuar a peu de terra, fent ús de tota mena d’estratagemes per endinsar-se en «terres ignotes» i, sobretot, en espais fora de la llei. Mai podíem imaginar una mena de «revolució burgesa» portada per estrategues de saló, prenent l’estat de dret per una mena de ninot inútil, i considerant tots els poders de l’Estat com figures amb nom, però sense capacitat de reacció.

Tampoc era imaginable oblidar-se del món exterior. O pitjor encara, fer-se’l seu, imaginant acceptacions internacionals com a recompensa per haver-se alliberat del jonc opressor. Tot plegat va fer un còctel inimaginable, begut per autèntics inconscients que no van tenir cap mania de jugar amb la sort i el futur de tots plegats.

La conjunció en els llocs més rellevants de persones de reconeguda mediocritat va fer la resta. Conec bé, o molt bé, tots els personatges de l’auca, i no m’ha sorprès el què i el com ho van dur a terme. Sempre, en els moments rellevants de la història, la sort queda en mans del factor humà. De tenir uns o altres, en els llocs clau, depèn la sort o la desgràcia de la nació.

I podem estar segurs que si en comptes d’aquests protagonistes, haguéssim tingut persones com Antoni Siurana, Quim Nadal, Jordi Valls, Mar Serna, Caterina Mieras, Josep Ma Rañé, Antoni Castells, Jordi William, Carme Figueras, i tants altres Consellers/es, mai, mai s’hagués trencat l’estat de dret.

I una vegada fet, mai insistirien en aparentar valentia o voluntat de repetició. Tot el dut a terme, no solament pels membres del Govern, sinó també per nombrosos alcaldes, i altres càrrecs institucionals suposa una vergonya immensa. Malgrat tot, per sentit d’Estat, toca concedir els indults.