En una enquesta d’uns quants anys enrera, es demanava a gent d’arreu del Principat a quin concepte associaven «Berga», i el 88% d’ells constestaven la Patum (després venien els bolets -7%- i Queralt -5%-). Per als catalans, doncs, la Patum és el gran símbol de Berga, mentre que per als berguedans és moltes coses alhora: senyal d’identitat, festa, emoció, (re)trobada i motiu d’orgull.

Per això es fa estrany viure un nou Corpus –i ja en van dos de seguits– sense l’olor de la pólvora i de la vidalba, ni el caliu de la plaça o les músiques dels Tirabols. A falta d’això, enguany ens acontentem amb pacifiques plantades de la comparseria, exposicions i concerts diversos, i molta Patum enllaunada amb la qual mitigar la nostàlgia.

Però què té aquesta celebració que la faci tan especial? Al capdavall, es tracta d’un conjunt de representacions amb elements que sovint també trobem en altres indrets: nans, gegants, cavallets, àligues… Doncs bé, allò que fa única la Patum és el relligar tots aquests entremesos en un conjunt singular. És també el fet de ser l’única de les medievals Bullícies del Santíssim Sagrament que ha sobreviscut, el tocar temes universals (com la lluita del bé i del mal, o la veneració del foc i la natura) i, sobretot, la passió gairebé religiosa amb que és viscuda i feta, des de baix. Aquestes característiques portaren a la Unesco a declarar-la Patrimoni Immaterial de la Humanitat.

I és que la Patum ho té tot: des dels seus estudiosos fins a incògnites encara no resoltes, o des de la vestimenta preceptiva a la beguda típica, passant per les Patums de barri o d’escola, determinades litúrgies i recurrents pol·lèmiques entranyables: si fins i tot la música dels Plens va ser protestada quan es va introduir per primer cop!

Part de l’èxit de la Patum rau en la capacitat que ha tingut la Festa per preservar la seva essència i alhora anar evolucionant amb el temps, incorporant nous quadres i elements, abandonant-ne altres (el costum del ‘bon jorn’, la diablesa, els balls de bastons…) i adequant-se als valors de cada època (per exemple, normalitzant-hi la presència de dones, o democratitzant-ne el funcionament). Així, al segle XVII s’hi afegeixen els gegants; al XVIII l’àliga; al XIX els nans vells, la guita xica i la música; i al XX, apareix la Patum infantil. La qüestió és: què hi aportarem en aquest segle XXI?

Tal volta es tracta simplement de replantejar-ne aquelles coses que poden acabar desvirtuant la festa, a cops de massificació, excessos i descontextualització. O de fer una restauració integral de la comparseria O de que la Patum sigui present a la ciutat tot l’any, per a gaudi de tothom i major profit de l’economia i la projecció locals.

Deia Mossèn Armengou: «Mentres tinguem Patum, tindrem Berga». Aleshores, aquests anys sense Festa, devem tenir menys ciutat. Així que hauríem de donar permís al Tabal perquè, amb la seva màgia, enguany no escampés núvols sinó la covid maleïda per tal que, lliures de por, reprenguéssim la centenària tradició.