Fa quinze mesos que caminem al costat de la interminable façana blanca d’un hospital. Una façana a la qual tot just ara li comencem a veure el final. Més enllà de la cantonada ens espera l’estiu. Un temps en què els virus fan vacances (esperem que definitives).

Durant tots aquests mesos ens hem hagut d’enfrontar a situacions impensables, com que els éssers estimats poguessin morir a l’altra banda d’una paret prou gruixuda perquè ho fessin sense que els agaféssim la mà. Perquè això passi la paret ha de ser molt però molt ampla, de ferro colat, més ferma que la més ferma de les muralles d’un castell. I així i tot l’hauríem pogut fer volar pels aires. Si ho hem acceptat ha estat perquè, més enllà d’un sistema sanitari col·lapsat, hi ha el caos. I el caos només portaria més persones morint sense que ningú els agafés la mà. Un altre cop, ciutadans i professionals han cobert amb la seva responsabilitat els errors d’un sistema que sempre s’equivoca en favor dels que tenen diners per fer que així sigui.

Els núvols negres comencen a difuminar-se a l’horitzó i arriben rajos de sol per les finestres obertes que deixen veure partícules de pols en suspensió. Per a mi una de les grans preguntes és si tot plegat demostra la nostra capacitat de conservar la calma en plena tempesta fins a doblar el cap d’Hornos o la nostra capacitat per aconseguir que els altres ens importin menys. La capacitat per aïllar-se és inversament proporcional a la necessitat que es té dels altres. Si no hi ha ningú que t’importi o tu no importes a ningú, estàs més aïllat que Robinson Crusoe sense Divendres. Tom Hanks a Nàufrag se n’hauria anat a parlar amb els caníbals si hagués pogut en comptes de passar-se el dia conversant amb aquella pilota desinflada batejada amb el nom de Wilson.

Durant l’epidèmia, els més afortunats hem tingut sempre algú amb qui parlar, però no ha estat així per a tothom. Ni de bon tros. Molta gent ha passat molt temps parlant amb Wilson o, el que és el mateix, amb ells mateixos. En el millor dels casos tenien una bona relació, però cal anar molt amb compte amb les situacions en què no et porten la contrària. Això de tenir sempre raó és una de les capacitats de les persones que més em fascina. La capacitat per a l’autoengany és molt perillosa quan es perd la mesura. No crec que de perfeccionar i sofisticar les nostres capacitats per aïllar-nos surti res de bo. Així que espero que l’estiu s’imposi definitivament i puguem tornar a parlar del temps, altre cop, dintre dels ascensors.