Tinc la mania de llegir els marbres blancs penjats a les façanes, pensant en les motivacions que han fet batejar un carrer amb un nom determinat. Al costat de casa n’hi ha un dels més bonics de la ciutat, hi posa «Passatge del Criteri»; llàstima que el nom no fa el carrer, perquè en aquest cas no s’observa gaire criteri en el traçat ni en l’aiguabarreig d’estils de les edificacions que el dibuixen; això sí, precisament per ser un passatge, fa justícia al concepte amb el qual l’han anomenat; no crec que hi hagi una cosa més passatgera en aquest país que el criteri.
Hi ha carrers que tenen vida, altres poesia, alguns tenen sort, pocs ho tenen tot, i més dels que voldríem són plens de decrepitud i brutícia; més enllà de les pedres, cada entorn urbà sigui avinguda, passeig, plaça, carrer o carreró, són a més del que vol i pot el govern municipal, el que hi viuen, construeixen i defensen els seus residents. Segurament, qui va posar el nom d’Alfons XII al carrer que enllaça el centre comercial amb una de les places més emblemàtiques alhora que generadora de controvertides opinions urbanístiques, va pensar que la denominació reial li adjudicaria un estatus social que queda lluny de les pretensions inicials; aquesta ostentosa qualificació, a banda de produir satisfacció entre els residents monàrquics, ja no és més que una trista metàfora del personatge a qui va ser dedicat i la institució que representa: edificis històrics en decadència, un comerç que ha perdut protagonisme i s’esforça per no quedar apartat del circuit més atractiu per al consumidor, inseguretat i consum alcohòlic descontrolat a la via pública, un primer tram de vianants mancat de manteniment i un segon tram obert a la circulació rodada amb una mobilitat mal resolta, poques llums; tot plegat una degradació que l’ha allunyat del que volia i havia de ser, portant-lo a les mitges tintes comercials i residencials, convertint-lo en un espai que ara mateix ningú sap ben bé per a què serveix, què fer-ne, quines solucions aportar-hi ni quin paper ha de jugar en l’ordenació general d’una ciutat canviant; la incòmoda pregunta és ara què en fem?, i l’única resposta no pot ser canviar-hi el nom.
La conversió a via republicana, passeig o avinguda no representarà res més que el canvi de les petites làpides blanques a cada punta; tots els vicis, decadències i mancances adquirides que escauen al nom actual faran un flac favor al nou si no s’hi troben solucions per dinamitzar-lo i, sobretot, dignificar-lo. Les veïnes i veïns sembla que ja han començat la reivindicació per deixar clar que efectivament un nom no fa un carrer, és un bon argument per instar l’Ajuntament que darrere les noves plaques, entre govern i ciutadania, també hi vagi tot el que el nom representa.
