El dia que l’atrevit Pedro Sánchez complia el tercer aniversari de la seva arribada a la Moncloa (dimarts passat, 1 de juny), el seu fidel servidor José Zaragoza Alonso, nascut a Molins de Rei el 1961, diputat socialista i portaveu adjunt al Congreso de Madrid, responsable de múltiples campanyes electorals del PSC entre altres mèrits, va deixar constància de les seves capacitats en una piulada que ha fet forat a les xarxes: «La mejor España, la democrática, es la que es generosa con los vencidos» (ho deixo en castellà per respectar-li el sentit de la literalitat). L’afirmació planta cara a l’enorme esforç mediàtic que està fent l’espanyolisme més recalcitrant per blasmar els indults sui generis que està a punt de perpetrar el Govern espanyol, però també proposa una lectura interessada al sobiranisme català, a qui considera enemic vençut i derrotat per la seva Espanya democràtica i generosa. Alhora, afegeix morbositat a la incertesa del que farà la cúpula judicial amb els indults, i aporta carnassa a qui s’hi vulgui rebolcar. Tanta habilitat comunicadora la rematava el dia del feliç aniversari amb una llista encoratjadora: «Con esfuerzo. Con diálogo. Con constancia. Con solidaridad. Con eficacia. Con compromiso. Con futuro. Con igualdad. Con valentía. Con concordia. Hoy hace tres años de la llegada del Gobierno progresista». El «més progressista de la història», tiben d’elàstics els companys de partit, els del PSC inclosos.
Hi ha gent que pensa que aquesta coincidència de criteris en els militants i votants socialistes catalans és la que evidencia que el PSC actual ja no té res a veure amb el que defensava el dret a l’autodeterminació, el referèndum, el catalanisme integrador. Hi ha qui adverteix que els que s’afegeixen als que falsegen la realitat, als que inventen un relat que parla de sedició, de rebel·lió, de cop d’estat... i defensar-ho des d’aquí, des de les institucions catalanes havent-ne estat testimonis directes del que ha passat realment, els converteix en còmplices de la injustícia i els empresona en una espiral que els durà a l’últim graó de la integritat moral, de la credibilitat personal. Última constatació versemblant: consentir la tergiversació de la llei per emparar la violència, la crispació, la repressió, l’empresonament, la deshumanització i la ruïna econòmica dels dissidents ideològics els afegeix a aquell sector de població intolerant, radicalment contrària als signes d’identitat catalans: llengua, cultura i història mil·lenària. Fer-ho en nom de «la España real» és posar-se al costat d’aquells que aproven tota la violència d’estat que faci falta per defensar-la. «Militars inclosos», puntualitzen veus enteses en la matèria. Zaragoza i companys no piulen, de moment.
