La carta d’Oriol Junqueras en què considera la unilateralitat com una opció ni «viable» ni «desitjable», sumada a l’encaixada de punys d’Aragonès i Sánchez en un acte d’homenatge de Foment a Javier Godó, obre una nova etapa en el llarguíssim i llanguidíssim procés. Junts va afanyar-se a dir que l’oportunitat de la unilateralitat no és negociable, i que és una via útil cap a Ítaca. O això cal interpretar quan Elsa Artadi diu no renunciar a cap via per arribar a la independència. Ni a la unilateralitat, s’entén, ni, potser, a qualsevol que estudiï el nou govern de Pere Aragonès. Que avui Junts encara continuï al Govern diu algunes coses.

Una nova etapa, podríem dir si no som addictes a la guerrilla tuitaire, o a les últimes, si ho volen servit cru. A ERC admeten que l’1-O no va ser cap victòria i que el 27-O ho va deixar clar. Que no hi ha república i que la via del 2017 va pecar d’algunes faltes. Com, per exemple, no tenir en compte la resposta de l’Estat. S’ha dit sovint, però no és inútil insistir-hi: rere aquest error de càlcul hi ha una incompetència de Guinness o bé una ingenuïtat impròpia de qui ha de governar 7,5 milions de persones i assegura tenir com a propòsit fer-ho sense l’aixopluc de l’Estat espanyol i amb l’esperança d’esdevenir no se sap quin paradís del nord d’Europa o de la costa atlàntica dels Estats Units. Però calia aquest reconeixement explícit de la monumental encigalada popular (ja publicitada temps enrere per Clara Ponsatí) per fer foc nou. O almenys, provar-ho.

La independència, si mai arriba, no serà per art de màgia. Per un somriure, per un pla dissenyat en un cau escolta, òbviament amb més inoperància que els escoltes i amb menys intel·ligència que voluntat. Som on no podíem deixar de ser després del disseny a correcuita, entre plors, soflames buides i giragonses lingüístiques, de l’operació del 2017. No hi havia una altra opció. O sí, però ningú -afortunadament- va estar mai disposat a jugar-la.

Ara sorprèn la pressa amb què es deslloriga el sidral processista. Amb errors en un discurs que sembla estranyament precipitat. Diu Junqueras: «Defensem l’autodeterminació perquè volem que tota la ciutadania del nostre país, tota, pugui decidir si desitja que Catalunya sigui un estat independent en forma de república o si aposta per mantenir-se dins l’estat espanyol. I, legítimament, nosaltres treballarem i defensarem l’opció del sí». Sí a què? Sí a tot? Doncs això.