El passat dimecres 12 de maig, lʼIncasol celebrava els 40 anys amb la taula rodona, «Ciutat inclusiva, reciclar la ciutat», i en què es posava sobre la taula la necessitat de repensar el model de creixement en taca d’oli.

Dins aquest debat, les ciutats mitjanes i el seu funcionament en xarxa s’han postulat de forma recurrent com un espai d’oportunitat per un model de reequilibri territorial: compactes i sostenibles, vertebrades i inclusives, resilients.

Zaida Muixí, arquitecta especialista en urbanisme de gènere, reforçava la idea d’aquesta xarxa de ciutats i la necessitat de buscar oportunitats per fer front a les desigualtats econòmiques i de gènere i abordar aspectes transversals com l’accessibilitat i el transport públic. Assumpció Puig, degana del COAC, reclamava una visió holística de l’urbanisme de les ciutats.

En paral·lel, al pati del Casino, s’inaugurava l’exposició: «Incasòl 40. 40 anys. 40 raons», que es pot visitar fins el proper 27 de juny. En aquesta exposició, s’hi desglossen entre altres els 17 objectius de desenvolupament sostenible de l’Agenda Urbana 2030, entre els quals el punt 4. Educació de qualitat i el punt. 11. Ciutats i comunitats sostenibles.

Davant d’aquests 17 objectius observo l’afany de sistematització de l’Agenda i em pregunto si és possible analitzar els diversos punts separadament sense perdre la visió global o holística reclamada. Amb quin pes està contemplada l’educació de qualitat (punt 4) en les Ciutats i comunitats sostenibles (punt 11)?

I no és casualitat que em formuli aquestes preguntes. Som a final de curs, i ja fa dies que s’està reproduint l’episodi nefast d’any rere any a la ciutat de Manresa, la preinscripció a P3, que posa de manifest les mancances i desigualtats del sistema educatiu a la nostra ciutat. Aquest moment és viscut per bona part de famílies que escolaritzen els seus infants per primera vegada, com un procés traumàtic, o, com a mínim, estressant, decebedor. Dificultat que ens allunya dels valors d’una ciutat inclusiva i vertebrada.

Les casuístiques son complexes i múltiples, però aquest fet no ens pot impedir d’assenyalar un problema existent i conegut. Vivim en una ciutat segregada i segregadora, on l’escola emfatitza diferències i barreres, en la qual s’aixequen blocs en barris ex-novo o suburbis en els municipis veïns, a la vegada que equipaments al centre de la ciutat, no obtenen un manteniment necessari i, per tant, ni un mínim reconeixement, per la composició del seu alumnat.

Manresa, potser ha mantingut la població gràcies a la immigració, però s’ha expandit en taca d’oli per un procés de suburbanització i abandonament del centre dels seus habitants. Aquest procés de suburbanització, retro alimentat per un sistema educatiu que no ha sabut revertir situacions històriques, és oposat al concepte de reciclar les ciutats postulat en l’acte de l’Incasol.

Però les ciutats mitjanes d’avui en dia, envoltades de pobles competents, no ens podem permetre una escola segregada i segregadora que resulti poc acollidora per les seves famílies i que fomenti aquest abandonament. Necessitem una escola de qualitat que sigui capaç de fixar els seus habitants més joves i transmetre el valor de la diversitat.

El futur de les ciutats són els infants. I sense una educació de qualitat (punt 4), no és possible una ciutat i comunitat sostenible (punt 11).