L’espanyolisme es sent molt còmode enfocant el conflicte català des de la perspectiva identitària, per això les banderes dins un cor, la insistència a preguntar-nos què ens sentim i la barreja de política i esport, literatura o gastronomia, amb plantejaments ridículs com quan diuen que el Barça no podrà jugar contra el Madrid o que no volen haver de triar entre Espriu i Machado o entre el pa amb tomàquet i el gaspatxo...
També, certament, una part de l’independentisme cau sovint en aquest mateix enfoc identitari, quan planteja que els catalans i catalanes som una minoria nacional (qui en formaria part i qui no???), quan fa un ús restrictiu de l’etiqueta «cultura catalana» o quan sacralitza símbols i mites.
Aquest excés d’emotivitat i visceralitat tendeixen a la polarització i als compartiments estancs, dificulta trobar punts de trobada i perpetua l’actual situació d’empat tens i immobilisme. Per això interessa a l’espanyolisme. I per això no hauria d’interessar a l’independentisme.
L’alternativa passa per treure ferro al tema, per evitar el llenguatge tremendista i recordar que amb la independència ni es trencarà res (no apareixerà una falla tectònica entre Lleida i Saragossa), ni es destruirà Espanya (les cases, els arbres, les carreteres, tot continuarà intacte), ni se n’aniria ningú (la Península Ibèrica conservarà exactes les mateixes proporcions). Es tracta, al capdavall, de discutir la proposta independentista com el què és: una remodelació perfectament factible de l’arquitectura institucional, partint de la idea que al segle XXI l’administració ha de ser cada cop més laica també des del punt de vista nacional.
Amb el creixent i reconegut paper d’Europa en les nostres vides, revisar sense apriorismes i amb criteris racionals el paper de cada un dels nivells administratius, per optimitzar recursos, augmentar la qualitat i quantitat dels serveis públics i garantir la proximitat amb la ciutadania, és una necessitat ineludible. I en aquesta actualització (reset, si ho preferiu), el paper dels sistemes urbans és cada cop més important. Per això té tot el sentit que tot allò que no es decideixi o gestioni des de les institucions europees, o des de cada un dels municipis i barris, es decideixi i gestioni a la Barcelona-país (o la Catalunya-ciutat, com vulgueu), sense fer marrada a la capital d’Espanya. En realitat, la pregunta que no vol respondre i explicar l’espanyolisme és la de quins àmbits concrets de la nostre vida col·lectiva és més lògic que es decideixin a Madrid en lloc de a Brussel·les, a Barcelona o a l’ajuntament de cadascú. Poso dos exemples recents. Les vacunes contra la covid-19, que les compra Europa i les administra la Generalitat convertint el ministeri en un intermediari prescindible. I el model aeroportuari i de connexions amb l’exterior, que enlloc de debatre’s a partir de les pròpies necessitats i comptant amb els diners aquí generats, es discuteix a corre-cuita i sota el xantatge d’AENA: O com jo dic o res.
