Junqueras fa autocrítica i revisa la posició d’ERC d’octubre del 2017, en una esmena de rectificació que fins i tot renuncia al «i sinó...» de la unilateralitat. Ha trigat temps, però el dol sempre és de complexa digestió. Ja saben: de la negació a l’acceptació passant per la ira i la depressió. Junqueras apunta, mirant de no ofendre, que la unilateralitat no és possible ara i aquí ni tampoc en els propers anys, perquè l’«ho tornarem a fer» independentista té com a resposta segura el «i nosaltres també» de la part contrària. Un Estat és un organisme viu, format per cèl·lules que es comuniquen, regit per neurones en estat permanent de sinapsis, i els organismes vius es resisteixen a la mutilació. Només l’accepten si els hi va la vida, i aquest no és el cas. Al màxim que poden aspirar els partits sobiranistes és a incomodar el Govern de torn i a rebre alguna mena d’avantatge per deixar de fer-ho. La recompensa serà proporcional a la molèstia, i aquesta dependrà de la força del qui la practiqui. No existeix la capacitat d’imposar per la brava la independència de Catalunya, i al màxim que pot aspirar-se és a uns indults i uns diners que no suposin el suïcidi electoral del partit de la Moncloa. Això ja era així fa tres anys i vuit mesos, encara que llavors es produís una mena de miratge col·lectiu entorn de la idea que «voler és poder», una de les grans frases que més mal han fet a la Humanitat. Reconeguem-ho: el fer de voler, fins i tot intensament, no converteix en inevitable el fet de poder. A Junqueras li ha costat quaranta-tres mesos de presó arribar a aquesta certesa, que no tothom comparteix en l’univers de l’estelada. Potser ara les coses estan madures per a una acceptació de la realitat més àmplia i tranquil·la que l’endemà dels fets d’octubre. Fins i tot Jordi Pujol parla de tornar al dia abans de la retallada de l’Estatut. Cap independentista no saltarà d’alegria davant aquestes reflexions, però com deia Joan Manuel Serrat, «no és més trista la veritat, el que no té és remei».