Falta poc (6 mesos no són res) perquè arribem a la Manresa del 2022, tot i que aquest any ja estan passant coses a la ciutat per tal de preparar-nos pel que vindrà. És una efemèride important, ja que 500 anys no es celebren cada dia. I quina ruqueria que acabo d’escriure, per òbvia i absurda, però precisament atesa la singularitat del moment és lògic i normal que la ciutat miri aquest Sant i intenti veure què i com del seu pensament continua o no d’alguna manera present en els nostres carrers i contrades. Ara bé, el que no tinc clar és que aquesta fita s’hagi de convertir en el motor, en el leitmotiv de la ciutat des de fa molts anys. Què carai, no és que no ho tingui clar, és que penso de totes, totes que no.

Diguem que la meva oposició no pretén suggerir que no es facin actes, o que inclús es pensi en fer venir el Papa, ja que sens dubte aconseguir-ho portaria una quantitat ingent de persones a la nostra ciutat. Però una flor no fa estiu, que diuen. Amb tots aquests anys de la Manresa ignasiana no he sabut copsar quin és el relat polític, social i econòmic que aquest bon home que fa 500 anys es trobava dins d’una cova ens pugui aportar des d’una perspectiva material, perquè d’això és del que es tracta: la política a Manresa (i el teixit de la ciutat que, per cert, és ampli i divers, però de vegades tinc la sensació que continuem mirant les coses només des d’un forat) efectivament ha de trobar projectes, idees que permetin, en primer lloc, que Manresa es mantingui com a ciutat de mida mitjana que pot oferir una bona qualitat de vida a la ciutadania, amb un teixit productiu que permeti generar expectatives a les noves generacions i ser un motor per al territori de la Catalunya Central.

Entenc que el projecte ignasià es pensa que pot convertir-se en aquest motor. Un motor turístic. Manresa és a poc més de 10 quilòmetres de Montserrat, que abans de la Pandèmia aspirava a assolir els 3.000.000 de visitants. No sé, però, quants d’aquests arribaven a la nostra ciutat, ja no dic a dormir (no parlarem ara de la minsa oferta hotelera). Ens deixem portar, doncs, pel que malauradament passa a bona part d’Europa: convertir-nos en un part temàtic, i si comencem a fer llista de tot allò amb què hem de competir... Sincerament, aquesta ciutat, aquest territori no té cap problema d’autoestima, sinó que ens falta ambició per veure, o si més no, mirar més enllà. Manresa té molts reptes, sens dubte, que passen, en primer lloc, per construir des del que ja són a dia d’avui els seus actius, el seu potencial. I ho ha de fer amb una mirada territorial àmplia, defugint debats estèrils de capitalitat, perquè al final el nom no fa la cosa, però el que sí que genera és que les famoses sinergies no acabin de sumar mai.

Reitero, aquí no sobra res ni ningú, però ho hem de fer d’una altra manera. I això és el que n’espero de la política de la meva ciutat i del meu territori, aquesta capacitat d’ambicionar i liderar des de l’honestedat i la generositat per evitar que ens convertim, bàsicament, en un centre logístic de la primera corona. Però això sí, amb metro ja tinc tema per un altre dia.