Darrerament es torna a parlar amb insistència de si és correcta, vàlida o eficaç la unilateralitat en l’àmbit polític. S’acosta una taula oficial de diàleg entre el govern espanyol i català i el primer demana insistentment que el segon no la contempli. Pura hipocresia! Si és precisament l’espanyol el que la practica des de sempre. Ja em diran, si no, qui es tanca en banda a qualsevol negociació amb intransigència i interpretació esbiaixada de la llei?
Sigui com sigui, si es vol avançar en qualsevol àmbit la unilateralitat és indispensable quan les coses es troben enquistades. Per sacsejar el panorama cal tenir una posició de força que meni a una negociació mínimament seriosa, no un foc d’encenalls com ha passat fins ara. Unilateralment Espanya ha decidit que no hi ha a l’altra banda de la taula una nació o poble singular, sinó una simple administració regional amb la qual només es pot parlar d’aspectes tècnics (val a dir que els hipotètics acords als quals poden arribar tampoc té cap voluntat de real de complir-los ja que té la paella pel mànec) mai polítics. Per altra banda, l’estat, entès com a ens administratiu públic, ha estat segrestat per les oligarquies de base castellana que han contaminat el seu poble presentant una realitat artificial peninsular que la gran majoria ha comprat; en bona part perquè allí tothom hi surt guanyant. Teòricament tots els ciutadans en som «propietaris» d’un estat, de manera que les lleis han de garantir la lliure expressió i uns protocols d’actuació destinats a portar a terme els programes electorals dels programes més votats democràticament parlant.
Doncs no és pas així! Fent un equilibris difícils d’entendre, es dona la paradoxa que hi pot haver, legalment, partits polítics que defensin la independència d’un poble, però després no hi ha cap mecanisme tecnicolegal que permeti avançar en aquesta línia si esdevé una opció majoritària. A banda que qualsevol moviment (encara que sigui net i transparent, seguint els preceptius debats parlamentaris, com ho va ser el referèndum de l’1 d’Octubre) és considerat una traïdoria que cal castigar sense contemplacions.
Perquè amb això de les essències pàtries es produeix un fet curiós: no es pot plantejar mai una secessió territorial per una via pactada; sempre ha de ser traumàtica. Jo no sé quines empares legals (descolonització, «causa justa», plebiscitària per empoderament ciutadà…) hi pot haver per engegar un procés d’aquesta mena, però és obvi i raonable pensar que qualsevol comunitat nacional ha de tenir el dret a decidir el seu futur. A més, encara que no existeixi un poble culturalment diferenciat (per això Espanya nega insistentment que al seu espai n’hi hagi cap; que només hi ha diferències regionals perquè sap que aquest és un element fonamental) qualsevol grup de persones territorialitzades (una comarca, per exemple), si aquestes així ho desitgen, si volen sortir d’un estat determinat i crear-ne un de propi, han de poder decidir-ho. Hom dirà que si es permet això serà una olla de grills. Potser sí, en un pla teòric, però la realitat indica que habitualment les coses absurdes no passen mai. Si es dona el cas és perquè hi ha una raó important al darrere.
En fi, es tracta d’anar picant pedra, tenir mirada llarga, intel·ligència i no defallir. Llibres com el de Salvador Cot, «L’independentisme en deu victòries que tu vas fer possibles» (ed. Bruguera) ens permeten valorar com cal els pasos transcendentals que s’han fet durant la darrera dècada i que ens acosten a l’objectiu final de l’alliberament nacional.
