Tot i que estic molt avesada a les innombrables discriminacions de les dones, cada vegada que m’assabento d’una nova barbaritat em fa tanta malícia que esperonaria totes les dones a negar-se a la maternitat i posar fi a l’espècie. Perquè n’hi ha un tip, d’injustícia, de menyspreu, de silenci i de... mala sang!

No m’hagués agradat viure sense criatures. Regalen tanta tendresa i tantes alegries! Sí, al primer món, el nostre, n’hi ha tanta falta, per què s’entesten a fer desistir les dones del sacrifici de la maternitat? Qui? Segur que persones masclistes.

La filla d’una amiga diagnosticada amb una menopausa precoç per la qual haurà de medicar-se la resta de la seva vida, té la il·lusió de ser mare. Beneïda sigui. Després d’infinites proves, amb els seus consegüents dolors, les seves tristeses, sentiments de culpabilitat, esperances decebudes... van trobar-li la causa de la infertilitat: els seus òvuls són pocs i vellets, sense prou força per engendrar. Després de consultes i consultes amb posterior pagament i desfalc econòmic en els estalvis―, van aconsellar-li la tècnica de l’ovodonació: és a dir, una fecundació in vitro amb òvuls d’una donant i espermatozoides de la seva parella. Va animar-s’hi tot i la forta medicació i les complicacions que poden derivar-se’n.

Llavors va arribar la ignomínia i l’escàndol: la sanitat pública, que sí que té banc d’esperma, no té banc d’òvuls. D’entrada, va pensar que no ho havia entès bé. Li van dir que era molt car i que n’hi havia pocs casos. Pel seu cap van passar-li malalts de càncer, poc comuns i de més car tractament... i va preguntar: ―els deixeu morir?

D’una donació d’esperma se’n pot pagar al voltant d’uns seixanta euros. D’una d’òvuls, uns nou-cents perquè són moltes proves, molt més risc, més dolorós i més dies d’anar a l’hospital.

La menopausa precoç afecta un u per cent de les dones. Per tant, a Catalunya són unes setanta-cinc mil dones. I podrien ser setanta-cinc mil criatures. Quina economia es pot permetre perdre, ja no criatures sinó setanta-cinc mil possibles contribuents?

Si econòmicament els números són prou clars, per què seguim fustigant les dones que són les que pareixen i pateixen? Per acabar d’adobar-ho, hi ha unes proves prou econòmiques ―uns seixanta euros, que poden detectar aquest problema d’òvuls i no es fan tot i tenir menopausa precoç. Per què?

On són els metges i metgesses i economistes valents, capaços de lluitar per les dones i per les criatures?

Evidentment, és un món hostil poc propici al naixement de criatures.

Quan la filla de la meva amiga hagi aconseguit ser mare, té la intenció d’engegar una lluita per aconseguir que hi hagi ovodonació gratuïta per la Seguretat Social.

I és que ser mare hauria de ser una prioritat de tots els governs de tots els països. Perquè és una heroïcitat poc reconeguda que mereix totes les lloances i avantatges imaginables. Ser mare ha de ser un dret, no un privilegi de dones riques.