La gent d’aquest país, quan unes dècades enrere va començar a viatjar i conèixer món, es va enamorar de grans ciutats europees o nord-americanes per la seva multiculturalitat. Anar a París, Londres o Nova York permetia posar-nos davant del mirall i donar-nos compte que a Manresa, Berga o qualsevol altra ciutat catalana érem els mateixos de sempre i molts dels costums els clonàvem de generació en generació. Agradava veure com, a grans ciutats estrangeres, en un mateix territori, hi convivien amb naturalitat, si més no aparent, persones originàries de qualsevol lloc del planeta. Les grans urbs eren multiracials i amb creences religioses que, per als viatgers de l’època, eren més o menys exòtiques.
Allò que tant agradava i que es podia veure com una riquesa, ara i aquí es detecta com un problema. La Manresa del 1900 era de poc més de 23.000 habitants; la del 1996, superava els 64.000 i la d’aquest 2021, ronda els 80.000. Les onades migratòries han generat aquest creixement, la darrera de les quals a finals del segle XX i principis d’aquest XXI amb l’arribada de famílies d’arreu del món. Només a la capital del Bages, més de 15.000 persones tenen nacionalitat estrangera. Ara la ciutat és un mosaic de cultures, races, creences. La Manresa actual ja s’assembla molt a les ciutats cosmopolites que eren o són atractives de visitar.
La multiculturalitat, però, quan la tenim a casa, es converteix en un problema per a una part notable de la ciutadania, fins i tot per a la que es defineix com a integradora i acollidora. Els nostres carrers, places, barris i zones d’esbarjo són més vius, han canviat, són diferents. La Manresa multi ètnica dona més valor a l’espai públic, el de tots. El recuperen, el fan seu sense complexos, com feien els nostres pares i avis.
La Manresa de l’Àfrica negra, l’Àfrica del Magrib, la Xinesa, la del Pakistan, la de Romania i la de tants altres països és, vulguem o no, la Manresa real, la que una part de la població, administració pública inclosa, no acaba de reconèixer. I la tendència de futur serà de creixement de la immigració. Cent caps pensants que han fet un treball de cara a l’horitzó de l’any 2050, i que ha fet seu el govern de Madrid, considera ideal que cada any s’incorporin al mercat laboral 250.000 immigrants -com a mínim 191.000- si volem compensar la caiguda demogràfica i l’envelliment del què en podem dir població autòctona. Immigració o misèria, venen a dir.
La multiculturalitat, quan la tenim a casa, costa d’assimilar i gestionar. Ja no és l’idíl·lic que semblava Nova York, Londres o París. Un dels llocs més evidents de la complexitat és en l’àmbit escolar. Uns, a partir de discursos obertament racistes, sense embuts, prioritzen els centres per als seus fills. D’altres fan servir argumentaris més sibil·lins i elaborats per portar la canalla a col·legis amb poca o nul·la immigració. De res servirà la segregació escolar perquè la realitat demogràfica actual i de futur és irreversible. Nova York, Londres i París tenen alcaldes descendents d’immigrants. Warren Wilhelm de Blasio (Nova York), té arrels a Itàlia i Alemanya. Sadiq Aman Khan (Londres), és musulmà i descendent de pakistanesos i Ana María Hidalgo Aleu (París) va néixer a San Fernando, a la província de Cadis. Podem amagar el cap sota l’ala, però en uns anys els alcaldes de molts pobles i ciutats del nostre país tindran cognoms originaris de més enllà de la península ibèrica.
