Chris Frantz, fundador, bateria i seny ordinador dels Talking Heads, explica en la seva autobiografia que un dia de 1975, quan la banda començava, Lou Reed va anar a sentir un dels seus concerts al mític CBGB. Mentre recollien els instruments, Reed, que acabava de publicar «Coney Island Baby» i ja era una estrella, se’ls va acostar, va mostrar interès per la seva feina, i els va convidar a anar a casa seva a comentar la jugada, cosa que els joves Franz, Byrne i Weymouth (Harrison encara no hi era) van considerar una oportunitat immillorable de fer un amic important que els ajudés a obrir-se pas en la indústria. Sorpresos, van descobrir que l’autor de «Take a walk on the wild side» no vivia en un barri salvatge, sinó al pijíssim Upper East Side en un bloc d’apartaments amb porter uniformat . Reed els va fer seure al sofà de la sala, va anar a la nevera, va agafar un pot de Häagen Dasz, es va asseure a terra davant d’ells, va començar a cruspir-se el gelat sense convidar-los ni a aigua, i va iniciar un llarg monòleg sobre els estupefaents disponibles al mercat i sobre els avantatges i inconvenients de cadascun d’ells. Frantz, fill d’un general, Weymouth, filla d’un almirant, i Byrne, un geni massa inestable psicològicament per abusar de la química sense acabar saltant per la finestra, havien pactat que no hi hauria drogues dures a la banda, o sigui que van fingir interès tot esperant el moment en què l’estrella del rock els dedicaria uns quants consells reveladors. I en va arribar un: David Byrne no hauria de sortir a l’escenari amb màniga curta perquè tenia els braços massa peluts; hauria de dur sempre màniga llarga. El consell pot resultar xocant venint d’un home que, pocs anys després, actuava en un estat tan perjudicat que la gent acudia als seus concerts a veure si es moria en directe, però també s’ha de tenir en compte que, ni en el pitjor moment dels seus inferns, no va presentar-se a res important sense les seves ulleres de mirall i la caçadora negra. Sigui com sigui, a partir d’aquell moment costa trobar fotos de Byrne a escena amb els braços a la vista.
I em ve això al cap ara que torna a fer calor i es torna a imposar l’uniforme masculí universal dels pantalons curts i les xancletes, un abillament crossover comodíssim que cal celebrar però que queda polloset quan es fa servir exactament igual per anar al metge, per anar al súper o per sortir a la terrassa de davant de casa a espatarrar-se amb els dits dels peus tocant a terra i els dits de les mans tocant de tant en tant l’entrecuix amb aquella gestualitat genital indolent tan típica del matxirul·lo ibèric relaxat. I penso en Lou Reed, que era com era, però era un geni.
