Potser ja ho sabíem d’abans, però a primer curs de la carrera de Dret ja vam aprendre que llei i justícia no són termes sinònims, i que moltes vegades l’una va per un costat i l’altra per l’altre. També vam entendre que les sentències judicials, mediatitzades pel tarannà i la ideologia dels jutges, tampoc no són l’única interpretació possible de la llei, i és per això que són recurribles davant d’instàncies superiors. I que, fins i tot així, no hi ha cap certesa absoluta que la darrera paraula de la darrera instància hagi de ser la justa interpretació de la llei escrita ni, naturalment, de la justícia.

Tot això és prou conegut i podríem pensar que tothom ho sap, però a vegades encara ens trobem amb textos i amb pronunciaments públics que semblen ignorar-ho, i que realment traspuen una confusió entre el contingut de determinades lleis (o de determinades sentències) i un concepte com la justícia, que pertany a un estadi superior i que en certa manera sempre és inassolible per definició.

Per això és perfectament possible que les pretensions d’alts tribunals espanyols, integrats sovint per persones de marcat caràcter partidista o fins i tot d’idees rotundament espanyolistes o conservadores, xoquin tot sovint amb els tribunals europeus, formats en democràcies consolidades de llarga tradició. Que li preguntin, si no, a Arnaldo Otegui, que es va passar sis anys i mig a la presó per una causa judicial que després va ser declarada nul·la pel Tribunal Europeu de Drets Humans. I també per això també és perfectament comprensible que diverses mesures judicials impulsades des de tribunals espanyols hagin estat rebutjades recentment en instàncies europees, com ha passat de manera reiterada amb uns quants exiliats catalans.

Més encara: ningú no s’hauria de sorprendre que alguns vots particulars de membres del Tribunal Constitucional hagin pogut afirmar que la condemna del Suprem contra Jordi Cuixart i Jordi Sánchez és desproporcionada, atrabiliària i opressiva i que allò que es considerava un delicte no era res més que l’exercici de llibertats polítiques i drets civils. Diuen més, encara: «[Las penas] Amenazan con empobrecer nuestra democracia, con alinearnos con sociedades disciplinadas por el abuso del sistema penal en la represión de conductas que se desarrollan en el ámbito material de los derechos fundamentales y con alejarnos de la necesidad de una interpretación y aplicación progresiva de los derechos que posibilitan la normal participación de la ciudadanía en las democracias plenas».

Més clar l’aigua. Tan clar que la caverna mediàtica espanyola ja ha adoptat el criteri d’ignorar aquests vots particulars, com ignora tota notícia que no els faci bon profit. Però ja són molts els juristes que opinen que la sentència del TEDH pot anar en la mateixa direcció, per molt que trigui a arribar i per molt que, com en el cas d’Otegui, això ja no pugui tenir efectes sobre la presó dels condemnats. El prestigi de la justícia espanyola i la qualitat de la democràcia espanyola pengen d’un fil, doncs. El temps ens dirà si queden o no, finalment, com un drap brut.