De mica en mica sembla que es van obrir escletxes en les negres nuvolades de la política catalana. La darrera escletxa l’ha obert el mateix Oriol Junqueras en un comunicat fet públic aquesta setmana en el que, sense reconèixer explícitament les seves pròpies errades, rectifica la carta de navegar que, fins fa poc, defensava. Aquí i allà es van veiem caparrons que treuen el nas fora de la seva pròpia trinxera per ensumar altres aires més sans.

I és que a les trinxeres es viu molt malament. L’aire està corromput; el cansament i la frustració s’apoderen de la gent; l’eterna espera del darrer assalt cansa i la gent comença a murmurar i malparlar dels seus comandaments.

L’hora és arribada de treure els peus de les trinxeres i explorar altres contrades on es possible, només possible, que prosperi la concòrdia. És una planta poc conreada i caldrà atrevir-se a buscar-la sense brúixola, a caminar a les palpentes, avançant i retrocedint. I en el camí anar recuperant allò que ha quedat oblidat en la cuneta de la història. És l’hora de substituir els dies històrics per dies normals i corrents, on cadascú faci la feina que li correspon amb les eines que històricament han estat factor de progrés per als pobles: l’educació, els serveis públics de qualitat, les polítiques socials i ara també el canvi de model productiu en un món que ha de ser més sostenible. Això no vol dir que ningú renunciï a les seves utopies. Molta gent tampoc renunciem a erradicar algun dia el capitalisme, però no anem pel carrer anunciant l’arribada de la república socialista catalana.

És clar que per ajudar a fer aquest pas els indults són una peça imprescindible. No és cap solució del conflicte, però serveix per desfer un dels seus nusos, el més dolorós perquè afecta allò més sagrat de les persones: la seva llibertat personal. Això no vol dir que els presos catalans hagin estat unes heroiques germanetes de la caritat. Un dels avantatges de l’indult és que permetrà que deixem de parlar de presos polítics i comencem a parlar de polítics que van fracassar perquè no van tenir mai en compte el principi de realitat a l’hora de calcular les seves pròpies forces i es van deixar arrossegar, per interessos electorals, a una carrera embogida per veure qui era el primer a arribar a Ítaca, un port que només existia en la seva imaginació.

I caldrà que ens predisposem a confrontar-nos democràticament amb tots aquells i aquelles que, a banda i banda del conflicte, només busquen la confrontació que els alimenta mútuament. Per fer-ho, la millor eina és la posada en marxa d’una taula de partits catalans on es pugui reconstruir el consens de la societat catalana al voltant de les solucions polítiques possibles al conflicte amb l’Estat. Una taula per tal que els que vagin a negociar a Madrid ho facin a partir del mínim comú denominador del 80% del catalans i no només d’una escarransida majoria parlamentària que, en virtut d’una llei electoral injusta, no representa la majoria de la societat.