«De bote pronto», com diuen en castellà, veure la possibilitat que Isabel Díaz Ayuso, la gran «corruptora» de la paraula llibertat, pugui esdevenir algun dia, més aviat que tard, presidenta d’Espanya – el CIS ja l’inclou com a opció de possible presidenta a les seves darreres enqüestes– esdevé en un argument del tot incontestable per a tots els qui defensen la independència de Catalunya.

 Perquè seria com fugir d’una «plaga», la d’aquella senyora que el gener de l’any passat, abans de l’inici de la pandèmia, va dir, sense despentinar-se i sense que ara gairebé ningú se’n recordi –ni tan sols aquells que llueixen pancartes a l’estil de «Ayuso, vine a Catalunya»!–, que es volia endur el Congrés del Mobile de Barcelona cap a Madrid. En nom de la «llibertat» d’empresa, es clar!

 Pobre llibertat, fuig, com del Dimoni, de tots aquells que parlen en el teu nom com si fossin els teus únics valedors! Perquè no era pas la llibertat el que defensaven els senyors del partit d’Isabel Díaz Ayuso quan, durant el govern socialista de Rodríguez Zapatero, convocaven manifestacions multitudinàries a Madrid per oposar-se a la llibertat de les dones per poder avortar, o bé a la llibertat dels homosexuals per unir-se en matrimoni; o bé, quan prohibiren, amb el popular Alberto Ruiz Gallardón al capdavant de l’alcaldia de Madrid, que l’actor Pepe Rubianes pogués representar amb llibertat la seva obra «Lorca somos todos» a la capital d’Espanya.

 Eren temps aquells en que els populars defensaven, en nom de la «llibertat», el dret de poder fumar davant de la prohibició establerta, en benefici de la salut, pel govern Zapatero. Trobaríem potser alguna semblança amb les limitacions i prohibicions actuals establertes amb motiu de la pandèmia?

Ni tampoc era la llibertat el que defensen quan, ara, més recentment, aprovaren a l’Assemblea de Madrid, conjuntament amb Cs i Vox, una proposició no de llei per tal de prohibir els partits polítics independentistes; quan s’oposaren a la llibertat de decidir sobre la teva pròpia vida en votar al Congrés en contra de la llei de l’eutanàsia; o bé, quan critiquen que amb els indults es pugui otorgar la llibertat als presos polítics catalans de l’1-0.   

 Ara bé, dit tot això i un cop passat l’efecte d’aquest primer ensurt i mirant-ho amb una mica més de calma, pot ser fora al revés, és a dir, pot ser fora un argument, més incontestable si cal encara, per renunciar –ni que sigui momentàniament– a la independència a fi de no abandonar la resta dels nostres conciutadans espanyols, deixant-los sols davant d’una «tragèdia» política tan bèstia com aquesta.

 Així que, si això es produís – Ayuso, presidenta: ni Déu ni el homes ni les dones ho vulguin! -, com a català crec que, en uns moments tant difícils com aquests, hauria de primar més el nostre sentiment de solidaritat envers la resta de ciutadans espanyols que no pas el nostre «egoïsme» encaminat a la construcció d’una República catalana, que hauria, per tant, d’esperar temps millors. En definitiva, talment, doncs, com passa amb els grans desastres naturals en què primer de tot cal ajudar i socórrer els possibles «damnificats»!