De vegades només fa falta que troni, que el terra s’humitegi, i que el domàs per l’amnistia del meu balcó voleï com un tros de llençol blanc. De vegades fa falta tan poca cosa que tot fa nosa, fins i tot les coses que fan falta i que són cada cop més poques, una mica de calma, una mica d’esperança, una mica de llum. De vegades en tens prou amb un banc solitari i escrostonat davant del mar i observar com algú que no ets tu s’hi asseu i fixa la mirada en l’horitzó, i tu també hi mires, i no hi veus res, però ell continua fitant endavant, un punt inconcret, amb el convenciment que està orientat en la direcció correcta, com si el millor moment sempre estigués més enllà, tan lluny d’on som. No m’imagino una cosa més inútil que un banc d’esquena al mar. I d’esquena al mar, seuen al terra dos nois que comparteixen una pizza. L’un porta mocassins vermells i una jaqueta marró massa gruixuda per ser juny. L’altre arrenca la tapa de la capsa i la fa servir de plat. En reparteix les porcions entre els dos i, en creuar les cames, ensenya uns mitjons blau cel estampats. De vegades no fa falta ni mirar el mar.

Les flors del parc del davant fan olor de colònia. No, és la colònia que fa la mateixa olor que aquestes flors que pengen cap al carrer des del pati d’una casa que imagino amb quatre cadires pintades, una mànega verda, torretes amb geranis i una taula amb el sobre de marbre. És un racó imperfecte, deixat i bell alhora. No hi ha res d’excepcional, tret d’un grapat de flors silvestres als parterres i un arbre que fa ombra amb l’escorça tatuada amb una paraula, «hola», i una data, «26.03.20». Quantes persones han passat per aquí abans que jo. Seria una sort poder-se empeltar de forma espontània de les millors coses dels altres. Jo, si he de triar, avui voldria assemblar-me al senyor del tractor que, dies enrere, duia al davant per una carretera de revolts assolellada. Va saludar totes les persones dels cotxes que circulaven pel carril contrari. No m’ho podia creure. Els altres conductors també li somreien i treien la mà per la finestra. El del tractor anava prou a poc a poc per poder identificar els seus rostres i, atrapada en aquest instant, em van marxar les ganes d’avançar-lo i vaig trencar l’estadística que assenyala que només passem, de mitjana, entre quinze i trenta segons admirant una obra d’art. El tractor es va adonar de la meva presència i va posar l’intermitent per deixar-me passar. Mentre circulava al seu costat no me’n vaig poder estar i el vaig saludar com els altres, com si el conegués de sempre. I ell em va mirar com si realment fos així.