Aprimers de setmana es va publicar un article d’Oriol Junqueras en què, tot i defensant la independència i l’autodeterminació, propugnava arribar a un acord amb l’Estat per aconseguir-ho. El paràgraf clau era aquest: «I avui seguim creient que la millor via per fer-ho, com sempre hem defensat, és la via escocesa. La via del pacte i l’acord, la via del referèndum acordat. És l’opció que genera més garanties i reconeixement internacional immediat. Perquè sabem que altres vies no són viables ni desitjables en la mesura que, de fet, ens allunyen de l’objectiu que cal assolir». A partir d’aquestes afirmacions va començar una polèmica estrident que s’ha mantingut fins que -embolica que fa fort!- s’ha publicat un altre article, aquesta vegada de Jordi Sànchez, company d’Oriol Junqueras a la presó de Lledoners, amb unes afirmacions no menys discutides on deia literalment que «De fet, soc dels que creuen que l’1 d’Octubre va ser concebut més per forçar el Fovern espanyol a obrir una via de diàleg i negociació per assolir un referèndum acordat, que per proclamar efectivament la independència». Una afirmació que pot haver sorprès –i decebut– milers i milers de persones que van participar en la votació, van defensar les urnes i algunes de les quals van rebre bones patacades per fer-ho, convençudes que s’hi estava decidint la independència del país.

No cal, però, anar burxant les diferències entre persones i entre formacions polítiques. Sortosament, almenys fins ara, s’ha vist prou bé que aquests darrers dies les reaccions oficials han estat mesurades i contingudes. Però no convé gens anar assenyalant traïdors a tot arreu, com fan alguns abrandats. Sí que caldria, en canvi, de ser conscients d’una mancança: ens falten lideratges clars i reconeguts, d’aquells que sempre actuen amb la millor intenció, fins i tot quan s’equivoquen, que també pot passar. Per contra, les rancúnies personals i les desqualificacions contínues són habitualment un llast que impedeix avançar. Ja hi ha prou dificultats reals en el camí cap a la independència com anar-nos entrebancant entre nosaltres mateixos.

I encara més en un moment que comprovem amb esperança que el panorama internacional va canviant de mica en mica. Que la consideració de les condemnes als polítics del procés està arribant a la justícia europea. I que l’alarma i el desànim respecte de les molt probables decisions europees ja són ben perceptible en els àmbits més rancis de la política i la judicatura estatal. Ara menys que mai, doncs, no és hora de divisions entre l’independentisme sinó de mostrar coratge i unitat en els objectius finals de la independència i la instauració d’una república catalana. En els detalls de com arribar-hi sempre hi haurà opinions diverses. Però una cosa és pensar que els que opinen diferent de nosaltres no tenen raó i una altra és titllar-los d’immediat de renegats i de traïdors. Per això ens calen uns lideratges prou forts perquè puguin encarrilar el procés darrere seu i evitar així la dispersió de forces, les desmobilitzacions i els enfrontaments estèrils.