A Manresa, no ja en els últims anys sinó en les últimes dècades, hem vist tants nyaps urbanístics i tantes reformes horroroses i inútils, que moltes vegades hauríem preferit que seguís la deixadesa abans que patir la intervenció nefasta dels que han fet tantes bestieses. Des del pastís de ciment construït sota la Seu o les inqualificables gàbies del parc Vila Closes, fins a la remodelació de la Baixada dels Drets, sobren exemples d’obres delirants repartides per tota la ciutat. És un assumpte en què val més no pensar-hi per no amargar-se. Però vet aquí que quan un ha perdut tota esperança de veure una reforma digna i signaria on fos perquè ho deixessin tot tal com està, la vida et sorprèn amb el que menys et podies esperar. I ho veus i no t’ho creus, i sents que és de justícia felicitar les persones que n’han estat responsables. Parlo de la feina que s’ha fet al vial que s’estén davant les restes de la Fàbrica Nova i que, pujant per la Via de Sant Ignasi, va des de la piscina fins al creuament amb la carretera del Pont de Vilomara. Confesso que n’esperava un altre esguerro i trobo que ha quedat preciós. Sí, preciós.

Quan pujant per la carretera del Pont tombo a la dreta, l’esplanada que s’obre als meus ulls i que culmina amb la vista de la torre de Santa Caterina al fons, em sembla un miratge. M’endinso a l’avinguda de Bertrand i Serra i sento com si caminés dins d’una maqueta: el terra immaculat, els arbres incipients, els bancs, els fanals, tot tan nou i tant com de joguina. I a l’esquerra, impol·lut i inacabable, el mur que voreja l’espai de l’antiga fàbrica. Diria que a cap més lloc de Manresa hi ha un cel tan clar, ni un sol tan brillant, ni una pau tan relaxant com la que es respira en aquella avinguda, ni cap sensació tan grata com plantar-te al mig de la plaça del Remei, fins fa poc tan desastrosa.

Però l’encís d’aquell espai tan diàfan, que ara és un luxe, té els dies comptats. Abans que les construccions que emergeixin al solar de la Fàbrica Nova li canviïn l’aspecte, algú haurà embrutat aquell mur de pintades i uns altres hauran desgraciat el terra omplint-lo de xiclets, de taques d’oli, de pixum de gos... Els bancs estaran ratllats, els fanals plens d’adhesius i els parterres plens de brutícia. I la culpa no serà de l’Ajuntament sinó de bona part de la gent que habita en aquesta ciutat. I és perquè sé que l’encant d’aquest nou espai és provisional, que ara el gaudeixo de ple. I quan hi passo i m’hi encanto em sembla com si fos a un altre món.