Hi ha pobles (la majoria) mancats de l’encant mostrat a llocs com Montclar, al Berguedà, o a Peratallada, a l’Empordà. Disposar d’uns carrers amb pedres ben posades (i mantingudes), amb estètica cuidada i protegida del totxo desfermat, és un valor a l’abast d’una minoria de viles. La sort del pas del temps ha estat generós amb aquest grup reduït i la història els hi ha estat propícia des del primer edifici que hi van construir. Tota la resta són localitats asèptiques en el millor dels casos, sense una unitat estètica ni cap atracció per a la visita turística o cultural. Sigui perquè no l’han tingut mai o perquè al llarg dels anys se l’han carregat o han abocat brutícia i deixadesa.

Les viles sense atracció diferencial de valor no han de ser un cas perdut. Primer de tot, cal assumir la realitat de no ser el poble més bonic de Catalunya. És com quan a l’adolescència es descobreix que lligar no és només cosa dels guapos i les guapes. Els altres també tenen (teníem) opcions. Després de tenir-ho clar, el segon que cal fer és anar endreçat per la vida. En clau municipal significa ordre en els carrers i els camins, les voreres escombrades i els fanals il·luminant el suficient, entre altres qüestions prosaiques.

Si es vol aspirar a un altre nivell d’excel·lència cal buscar el lloc on es vol portar la població i, de seguit, dirigir tots els esforços en aquesta direcció. Aquest cap de setmana, un indret típic com és Avià, a tocar de Berga (per bé i per mal), assoleix un altre repte en aquesta tasca a la recerca de l’autenticitat. Acull una fira, única a tot Catalunya sobre la bioconstrucció: Firhàbitat. Volen difondre la construcció sostenible, l’ús de materials bio, acollir experts mundials i fer arribar aquest missatge als estudiants. L’ACEB, els empresaris que lideren l’organització, es va trobar amb Avià com a seu inevitable. Des de fa anys, han apostat per l’eficiència energètica, han rebut premis europeus i el tremp en relació amb iniciatives com aquesta destaca irresistible. Amb un urbanisme molt típic: un carrer estret fent d’artèria del nucli antic, amb cases tancades com a tot arreu, combina amb l’eixample urbà, on hi ha els xalets de jardí amb piscina o sense. Energia neta, una vila florida on flors i flaires apareixen de forma discontínua. Disposen de murals d’artistes de l’entorn del Konvent de Cal Rosal, l’ubiquen en un grup d’aquells atractius rurals inclassificables com els que competien amb els bonics de cara de les discoteques.

Parlant sense manies de pobles sense cap encant, en alguns com aquest hi apareixen penjades a les parets fotografies de gran format d’algú com Samuel Aranda, premiat fotògraf del The New York Times i un dels més reconeguts del món del fotoperiodisme. Mentre els organitzadors del certamen d’aquest cap de setmana aniran mirant el cel esperant que l’aigua no caigui d’allà dalt, caldrà que molts hi anem per veure si podem millorar l’eficiència de casa nostra, per al nostre benefici i sobretot per a la col·lectivitat humana que ens vindrà al darrere.