Alguns psicòlegs especialistes en el comportament animal i en la seva relació amb les persones alerten sobre els efectes del desconfinament en la salut mental dels animals de companyia. Avesats a compartir tot l’espai i tot el temps del dia i de la nit amb la resta de la tribu familiar, el retorn progressiu o de vegades sobtat a la reclusió permanent i solitària entre les quatre parets del pis produeix en els convivents animals una sensació d’abandonament i tristesa que, en opinió dels experts, pot desembocar en la melangia, l’ansietat i la depressió. Aquest potser no seria el cas dels peixets zebra i les iguanes, i potser tampoc dels canaris i les tortugues, però sí dels gats i, sobretot, dels gossos, els quals, durant els primers mesos de la pandèmia i bona part dels següents, vam sotmetre a un règim generós de passejades folgades i amb una prodigalitat desconeguda fins aleshores, després limitades a les sortides justes perquè buidin la bufeta i els budells, sense deixar-los temps per ensumar cap rastre, rebolcar-se per l’herba o contemplar el vol d’una mosca. Per a ells, després del miratge dels jocs, les moixaines i el moviment continu, ha tornat l’aïllament, la quietud, l’avorriment. Per un temps han estat l’alegria de la casa. Han viscut, menjat i dormit acompanyats, ben creguts de formar part de la unitat familiar. Alguns fins i tot han compartit tiktoks amb els nens, sèries de televisió amb els pares i amoretes amb els gossos del veïnat, i han comptat amb el somriure còmplice i picardiós (dissimulat sota la mascareta) dels amos i les mestresses. Ara han tornat a ser invisibles, una nosa, una obligació. Més o menys com molts avis. Però d’ells pocs psicòlegs en parlen. Potser perquè, des que són avis, ja no compten ni com a animals de companyia.
