La distant relació que va mantenir Donald Trump amb Europa va alimentar el convenciment general entre els responsables polítics que la relació transatlàntica mai tornaria a ser la mateixa. No obstant això, han passat pocs mesos des de l’arribada de Biden a la Casa Blanca i la rapidesa amb la qual el nou mandatari ha canalitzat la normalitat diplomàtica de l’era pre-Trump és sorprenent. Cert és que Biden no es va quedar quiet, va virar la política internacional dels EUA des del primer moment i va desmantellar l’aïllacionisme de Trump poques setmanes després de prendre el poder.
«El meu viatge a Europa va que els Estats Units reanimi les democràcies del món», ha declarat Biden abans d’emprendre el seu primer viatge a Europa des que és president. Però aquest viatge va també de reconduir la relació transatlàntica i deixa clar que els EUA no renunciaran al lideratge internacional.
Biden és conscient que el principal desafiament mundial continua sent la pandèmia. L’OMS va anunciar fa poques setmanes que el virus causaria més morts aquest segon any que el primer. I és que encara que la situació als Estats Units i Europa ha millorat notablement, gràcies a les campanyes de vacunació, hi ha altres països, com el Brasil o l’Índia, que continuen batent rècords de contagis i morts. En la cimera del G7 Biden vol escenificar el retorn de la diplomàcia americana anunciant un ambiciós pla de vacunació mundial i la donació de 500 milions de vacunes Pfizer a països amb baixos recursos.
Els EUA volen també canalitzar la tumultuosa relació amb Europa dels últims temps. La reincorporació a l’acord climàtic de París, l’aposta per l’OTAN en l’enfrontament amb Rússia sobre Ucraïna, i la reactivació de l’entesa amb l’Iran han estat gratament rebuts pels líders europeus. A canvi, Amèrica reclama suport enfront de qui considera la principal amenaça al seu lideratge: la Xina. La decisió recent de la UE de donar suport als EUA en la reobertura de la recerca sobre l’origen de la covid va en aquesta línia. Per a enuig de Pequín, l’acusació que el virus prové d’un laboratori xinès guanya terreny a tot el món.
Els Estats Units necessiten Europa, però Europa encara més els Estats Units perquè, li agradi o no, tant la seva seguretat com el seu creixement econòmic depèn de la prosperitat americana.
Durant el viatge també hi ha prevista una trobada de Biden amb Pedro Sánchez. Una entrevista que aixeca molta expectació al nostre país. Per a molts el distanciament entre el president americà i l’espanyol, des que el primer va arribar a la Casa Blanca, ha estat vist com una descaradura que, encara que desmentida per l’administració americana, ha guanyat força amb el recent suport dels EUA al Marroc durant la crisi de Ceuta. Amèrica dona suport a una solució acordada entre les parts i no considera necessària la implicació de la UE, com està promovent Espanya. Per als Estats Units, no es tracta d’una crisi migratòria sinó d’una tensió provocada després d’una decisió política, l’acolliment en territori espanyol del líder del Front Polisario, percebuda pel Marroc com un greu afront.
El suport al Marroc té importants derivades per a Washington. El desembre passat tots dos països van acordar que els EUA acceptarien el domini marroquí sobre el Sàhara occidental si el Marroc restablia relacions diplomàtiques amb Israel. L’acord va ser propiciat per Trump, però Biden no té intenció de desmantellar-lo. Washington és conscient que la fortalesa marroquina és bàsica per garantir l’estabilitat d’un nord d’Àfrica massa convuls des de les primaveres àrabs.
Henry Kissinger, exsecretari d’estat amb Nixon i Ford, va fer cèlebre la frase següent que s’estudia en tota escola de Relacions Internacionals: «Els Estats Units no tenen amics permanents sinó interessos permanents». Per aquesta màxima es regeixen les relacions internacionals, convindria no oblidar-ho.
