Porto tota la setmana amb una idea al cap per compartir i just la nit de dijous el cap m’ha esclatat. De cop i a trossets. Tot alhora. Dijous van localitzar el cos d’una de les dues nenes segrestades pel seu pare a Canàries. Segrestada i assassinada. No m’equivoco si aposto que el cap ens ha esclatat a tots en saber-ho. Anava a parlar d’això. Fa uns dies en una trobada hi havia una dona, divorciada, que tenia por. Ho sabem perquè se li veia i ho sabem perquè ens ho va dir. Té un fill i té por. Té un mal divorci d’un home banyat en alcohol. I ella té por. Què fas quan tens davant una dona que té por? Què fem? Pensar en el que pot passar? Pensar que no passarà res? Pensar que tot passarà. Pensar que no n’hi ha per tant? Pensar que la por, quan la dus a dins, la dus incrustada dia i nit. Pensar que la por d’una dona és difícil de suportar però que la por per un fill és insuportable de totes totes? Em pregunto què hi fem i què hi podem fer. Què apaga la por? Quin és l’antídot? Protecció? Cautela? Vigila de no fer gestos, de no fer res que pugui enrabiar l’altra part? Qui és l’altra part? Un home, com jo, de qui ara mateix no me’n refio. No vull refiar-me’n. Vull malfiar-me perquè m’estimo més –ho sento–malfiar-me que no pas arribar tard. Podem intentar amorosir la por d’una dona amb arguments assenyats, amb companyia, amb calma, amb dosis d’aire que li permetin respirar i no respirar només por. No és fàcil. Gens. La por du enuig i frustració. I amb raó. Però hi ha cap raó perquè una dona hagi d’estar així? Cap ni una una. Tornem a l’home, un dels nostres. Què li dius? Què li fas? Com li pares els peus? Com l’acompanyes sense ser còmplice del seu biaix? Com prens mesures que no ens prenguin la llibertat de viure. Entenem que les dones, sovint, no gosen parlar-ne, de la por, però segur que necessiten fer-ho, i per fer-ho les dones han de saber que estem incondicionalment disposats a escoltar-les i ser-hi. I aquest és el primer pas. Però serveix de poc si no sabem amb certesa fer els altres passos. Els que fan que no hi hagi dones amb por i els que fan que no hi hagi homes que facin por. Aquest és el problema. Homes que fan por, primer, i fan mal després. I puja la xifra de dones mortes a mans d’ells. I el cap ens esclata ara que tots veiem una nena al fons del mar i busquem paraules i no en trobem cap. Ho ha fet un home, com tu i com jo. Ara sabem que és un mal home, i saber-ho ara ens serveix de tan poc que no ens serveix de res. Quan hi ha una dona que té por, la clau, l’essencial, és no fer tard. Després, tota la resta és possible.
