El merder de la concessió del projecte per al futur museu del barroc de Catalunya té una explicació lògica, es tracta d’aprofitar una oportunitat estrella per treure tot el suc d’un any que o ens espavilem o acabarà estrellat. Els ho explico: els errors en el concurs es passen per alt, un cop adjudicat el projecte sorgeix una de les empreses, d’origen manresà, perquè tot quedi a casa, que denuncia irregularitats que l’administració no comprovarà; aquí cal matisar que l’embolic es produeix justament durant l’any d’homenatge a Berlanga i assoleix dos grans objectius, retre tribut al director amb una situació berlanguiana i posar el museu en primera línia de la notícia. Continuem, la polèmica s’allarga i manté l’atenció informativa en l’any més manresà, després del 1345 de la Misteriosa Llum, i obliga els demandants a portar-ho a la via judicial; el procés es complica i arriba al Suprem i al Constitucional, on es converteix en un assumpte d’estat que reclama la mediació de la casa reial, així Manresa s’internacionalitza més que durant l’estrena de la pel·lícula Plácido; just el mateix dia que el Sant Pare visita la ciutat i s’ha previst la benedicció del nou melic cultural del barroc, els alts tribunals, influenciats pels lobbies manresans, dicten sentència contra l’empresa adjudicatària i obliguen a precintar el recinte; l’emprenyada és tan solemne que, en un atac d’ira terrenal, pel compromís en què s’ha vist involucrat el representant celestial, el bisbe de Vic excomunica per segona vegada la ciutat, fet que provoca tal revolta que els carrers s’inunden de protestes que es fan extensives a tot el país i culminen amb la proclamació d’independència, que immortalitzarà el 2022 com l’any en què Manresa va fer possible la nova República Catalana, aquesta vegada sense bromes de mal gust.
O la història barroca és aquesta, o si és tan trist com que s’ha falsejat documentació per accedir a una concessió pública gairebé milionària, els currículums eren com els màsters de la Universitat Rei Joan Carles i el comitè d’experts que va decidir no era tan expert; es comprova l’autenticitat de la documentació presentada, s’esmena o es referma la decisió, i ja està. Fem-ho tot més romànic, auster i senzill, què vol dir que ja han expirat els terminis de reclamacions? Si s’ha comès frau, segur que hi ha eines, dins o fora de termini, per desfer la barroqueria convertida en barroeria. Es diu transparència i no és tan difícil, construir un retaule d’excuses és d’un barroc xurrigueresc que sovint acaba sent un nyap i fa mal d’ulls, a més de tenir molt poc a veure amb l’estil ignasià. O s’hi posa llum sense misteris, o s’està fent un flac favor de cara a aquest 2022 que algunes veus ja parlen de si serà un any per commemorar o per oblidar.
