Un mestre de periodistes va deixar escrit: «Tu escriu el que puguis, però pensa sempre que la gent llegeix el que vol». Ben cert, comprovat en una vida de professió periodística. Una altra veritat indiscutible: escriure, posar negre sobre blanc allò que creus té els seus riscos; el principal: que no s’entengui el que volies dir, o que es mal interpreti. A mi, la gent que m’estima de debò sempre m’avisa que si tinc un tema per aclarir amb algú, «millor que ho parlis cara a cara; no ho escriguis...», i no s’equivoquen, perquè he salvat uns quants malentesos. Mirant als ulls de qui discrepa del teu raonament és més fàcil arribar a un acord. O no, però l’emprenyament és més educat i pot ajudar a una reconciliació,
Ara, si no, digueu com de diferent hauria estat la polèmica que han engegat Oriol Junqueras i Jordi Sànchez sobre la via unilateral per la independència de Catalunya, si en lloc d’escriure als diaris les seves discrepàncies haguessin aprofitat l’avinentesa (és un dir, perdoneu) que estan tancats ambdós a Lledoners per trobar el moment de mirar-se als ulls i discutir el tema fins arribar a una conclusió, just quan el Joan els desitgés amb veu emocionada una bona nit. Però no, líders com són dels respectius partits que governen el país, s’han estimat més provocar un daltabaix en l’univers independentista, i salivera desbordada en l’unionisme que el vol amorrat al piló. Amb magnanimitat, és clar.
Pels escrits intercanviats sembla que hagin caigut del cavall i vulguin arrossegar-hi els qui ara els neguen cap credibilitat. Com el matrimoni en crisi que engendra un fill per reconduir la convivència, ara discutiran per allò de la taula que molts auguren serà de rendició pactada. No deuen saber que, en altres temps, una encaixada de mans tancava un bon acord, però que sempre hi ha hagut incivilitzats que, posem per cas, s’asseuen a taula amb les armes ostentosament visibles, l’amenaça d’interpretacions judicials ad hoc per frenar qualsevol atreviment, i la fanfàrria mediàtica que els fa propaganda de la realitat tergiversada. En el cas que ens toca més de prop, també utilitzen els presos polítics com a penyores a negociar. A aquella banda de la taula, encara que tots siguin iguals, uns els volen indultar perquè ja fan tard en tot de cara a Europa, i d’altres s’hi oposen perquè els dona rèdit electoral. A la nostra banda, com si diguéssim, els que han perdut la memòria i ja ni reclamen la figura d’aquell relator que es considerava necessari per deixar constància fidedigna del parlat i pactat. Potser haurien de mirar-se fit a fit i reflexionar junts sobre una altra dita sàvia: «Fins i tot per morir-te has de treballar molt. Voldries, però costa molt!». Doncs això.
