El principi bàsic de l’interès per una competició esportiva és l’equilibri de forces i la igualtat d’oportunitats. Ratxes com la del Barça d’handbol són una aberració esportiva en tota regla que segur que no agrada ni a gaires seguidors blaugrana, però és obvi que no és culpa del club català si el conjunt dels participants i el coordinador del torneig no se saben dotar d’unes normes que prioritzin la competitivitat. Els Toronto Raptors de Khwai Leonard, Marc Gasol i Serge Ibaka es van proclamar campions de l’NBA el 2019 i enguany ni tan sols han jugat els play-off. La lliga professional de bàsquet nord-americana és un gran negoci que es basa en unes normes que afavoreixen les possibilitats de tots els equips: el show business no pot ser avorrit, i que guanyi sempre el mateix o els mateixos és molt avorrit. Òbviament, n’hi ha que han guanyat molts cops (Lakers i Celtics, per exemple) i d’altres que no ho han fet mai (5 dels 8 quartfinalistes d’enguany encara no s’han estrenat), però el resultat ja no depèn de desequilibris estructurals de la competició, sinó d’allò que realment compta: el joc.

El món d’esport necessita, cada cop més, competicions que potenciïn la igualtat, i el principal enemic per aconseguir aquest objectiu són estructures que eixamplen l’esquerda entre petits i grans. La Lliga de Campions de futbol l’han guanyat molts equips, però cada cop és més difícil que accedeixi a les rondes finals un equip que no s’alimenta de la riquesa que proporciona haver-hi participat prèviament. I entre això i una Superlliga, poques diferències hi acaba havent. En un món ple d’opcions lúdiques, l’esport no pot badar.