La millor sèrie nord-americana sobre la Segona Guerra Mundial no porta per títol Barres i estrelles, Maleïts nazis o qualsevol altre expressió que faci referència als motius patriòtics i ideològics que van portar a aquells homes joves a matar i morir de forma organitzada. La sèrie, basada en la trajectòria real de la companya E (del 2n batalló del 506 regiment de la 101 divisió aerotransportada de l’exèrcit dels Estats Units) es titula molt encertadament Band of brothers (Banda de germans).

Ja fa molts segles que els estudiosos d’una de les ciències més antigues (i obscenes) de la humanitat, la que analitza la guerra i el seu desenvolupament, van adonar-se que més enllà dels condicionants materials (nombre, armament, preparació, terreny...) el factor clau que fa guanyar o perdre batalles és la voluntat de combat, i que la millor manera d’aconseguir-la no és ni la disciplina i el terror ni tampoc l’adoctrinament ideològic. El què fa que els homes (i les dones) en condicions extremes estiguin disposats a arriscar una mica més, a patir una mica més i a matar una mica més és la lleialtat a la unitat, als companys concrets amb qui has compartit penúries, por i dolor, però també solidaritat, intimitat i complicitats. Les persones som animals morals, sí, però som encara més animals gregaris, i quan en una situació dramàtica ens fan triar entre els principis i creences i la fidelitat als que considerem «els nostres» poques vegades triem la primera opció. Per això els militars enforteixen la consciència grupal de les unitats amb símbols, cançons, rituals i lemes distintius i per això és tan o més important tenir bons sergents que bons generals.

I què és l’esport d’equip, sinó la sublimació de la guerra i la batalla? Per això la pregunta que van fer a un jugador de futbol sobre si es sentia prou espanyol per defensar un escut, una bandera i una nació, apart de posar en evidència la intencionalitat nacionalista d’aquesta mena de competicions, demostrava ben poc coneixement de psicologia de l’esport i de la importància irrellevant d’allò que en diem l’amor als colors. Un senyor molt del barça deia que quan els nous jugadors arriben al club els donen un plat d’escudella i amb això es fan catalans i ja estan llestos per deixar-se la pell al camp. Però no, no és l’escudella sinó la capacitat dels companys i l’entrenador d’integrar-los, de fer equip, el què realment compte. I és que en l’esport d’elit i professional, els diners i el prestigi són importants, però l’ambient del vestidor, el factor grupal, continua sent decisiu. Onze paios mal avinguts difícilment guanyaran res de bo, per molt entrenats i pagats que estiguin i per molt que personalment s’identifiquin amb el què es suposa que significa l’escut que porten al pit. La germanor, en canvi, la que comença el dimarts a l’entrenament i acaba diumenge quan t’acomiades dels companys, marca la diferència al camp (de batalla) i és de les sensacions més potents i adictives que mai he experimentat.