Fins al segle XIX la població del nostre país era majoritàriament rural i dispersa, vivint de l’agricultura i la ramaderia, amb les ciutats com a punt de trobada d’artesans, serveis i comerços. Amb la «revolució industrial» es produeix el degoteig constant de fluxos migratoris cap a les ciutats, amb canvis socials, productius i econòmics que conformen la realitat actual. El medi rural estava totalment supeditat a l’explotació humana. Fotos d’un Montseny pelat per generar llenya, o una comarca com la del Bages amb 26.000 Ha de vinya plantada amb feixes de pedra seca, en front a les 6000 Ha actuals, donen fe de la petja antròpica sobre el paisatge rural. Avui dia costa reconèixer aquella explotació del medi, amb un creixent abandonament de terrenys de cultiu envaïts per la vegetació i cobrint les traces d’activitat agrària.

El trasllat de la mà d’obra productiva a les ciutats va ser un factor social i econòmic, on la incertesa de subsistir en el mon rural es va transformar en la esperança d’una millora en l’entorn urbà. La vida de la classe obrera a les ciutats era dura, i va propiciar una visió idíl·lica i romàntica del passat agrari. Aquesta idealització del món rural vista amb perspectiva urbana perdura a dia d’avui i genera conflictes amb el territori, que es percep a sí mateix reduït a un simple valor paisatgístic.

La llei del sòl del 75 va posar ordre a la urbanització i planificació dels territoris, amb especial èmfasi en la protecció del que avui dia anomenem Sòl No Urbanitzable. Aquella etapa necessària d’ordre i mesures restrictives, i les legislacions successives, ens han conduit però a la situació actual, on el SNU es percep, visualitza i planifica des d’una òptica urbana, majoritàriament metropolitana, i totalment desvinculada de les activitats econòmiques, actuals i futures, que s’hi puguin desenvolupar.

La masia ha sobreviscut centenars d’anys com a exemple paradigmàtic de resiliència als canvis al llarg dels temps. Si alguna cosa caracteritza a una masia son els additaments, transformacions, ampliacions, reconstruccions i adaptacions constants que ha sofert al llarg de la seva vida. Avui dia moltes finques rurals son inviables econòmicament com a explotacions agràries, fet que posa en risc el futur de les masies associades. Les masies han deixat de ser edificacions adaptades a explotacions de mà d’obra intensiva, on podien viure molts nuclis familiars, per passar a ser patrimonis amb obsolescència programada sinó canviem les actuals rigideses normatives. Catalunya té un patrimoni cultural i històric de masies existents que cal protegir dotant-les d’una viabilitat econòmica i d’usos que els hi garanteixi el futur. Vincular la permanència de les masies a usos i explotacions agràries, avui dia fora de tota realitat econòmica i social, és un error.

La pandèmia ha portat a moltes famílies a buscar en el món rural una major qualitat de vida. Són persones amb treballs qualificats que els hi permet treballar a distància amb eines telemàtiques, i que poden donar nova vida a territoris amb demografia decreixent. Perquè potenciar només la creació de noves residencies als pobles?, perquè no buscar les eines per afavorir també la ocupació i donar nova vida a les masies i edificacions existents fora dels nuclis urbans?. Que el territori augmenti la densitat de població dispersa cal veure-ho com un factor positiu, enfortint la cura de l’entorn rural, amb uns beneficis que l’actual marc de restriccions impedeix.