Carolina, una dona que malviu tancada i depressiva entre les quatre parets de casa després que el seu marit l’hagi abandonat, canta que la seva és una vida de pedaços, d’aquelles fotografies de família esquinçades durant mesos de pena i desconsol. El fill, que retorna a casa per anunciar que la seva vida professional el vol fer anar a Austràlia, es troba amb una mare enfonsada i trista, i una germana, jove, que ha de dur el pes de la malaltia de la mare (indomable), que està superada, i que s’enamora del seu professor de piano. En el poc temps que passa a casa, el noi descobreix la duresa de la situació i a través de les caixes de fotografies familiars trencades (però convenientment guardades) descobreix el drama fins al darrer extrem, quan la mare li confessa que la germana és el fruit de l’altra relació del pare, la que va mantenir amb la seva germana (la tieta del noi), que va morir quan la nena era petita. I ella, superant o amagant el dolors de la infidelitat, va fer pujar la filla (recupero una expressió d’aquestes que tan sàviament es deien a casa). I la mare, Carolina, canta amb el dolor i la desesperació personal , però amb amor de mare, el seu combat.

La vida en pedazos és una producció de la companyia Suerte en mi vida, que codirigeixen el cardoní Dídac Flores i el mataroní Marc Flynn (joves actors). El mateix Flores és responsable, en part, de la idea del guió (escrit per Sergio Toyos), de la lletra d’algunes de les cançons i de la música de totes. I, a part de pianista, és un dels personatges (és clar, el músic). La resta de l’elenc, sobre el qual recau bona part del pes del musical, el formen Marta Ribera, Marc Flynn i Clara Altarriba.

La vida en pedazos, com tants espectacles que no tenen l’etiqueta de superproducció, ha fet vida a Barcelona en una arrancada complicada en els darrers mesos de tancament per la pandèmia. I com tants, té un altíssim nivell interpretatiu, vocal i de concepció escènica. La gent de teatre del nostre país, per dissort, viu massa sovint vides a trossets perquè els escenaris i les penúries econòmiques ajuden poc a estabilitzar-los. Als actors i actrius, durant la vida professional, els vindran al cap vides que volen oblidar, però que hi són, i que, si poguessin, esquinçarien i repartiren en caixes diferents. I potser algun dia, en una atzarosa i irracional bogeria, escamparan pel menjador de casa fins a trobar parelles entre els centenars d’imatges vitals. Fer propostes com aquesta, segur que ajuda a trobar camins professionals perduts.