Vivim en un context social i cultural poc avesat a pensar en la gent d’avançada edat. Ni els espais públics s’acostumen a dissenyar per a elles, així com tampoc les activitats col·lectives i culturals, per posar-ne alguns exemples. Les nostres vides giren entorn moltes coses, i sovint les nostres àvies i avis són els majors damnificats de la vida vertiginosa a què ens anem abocant.

Fa ja una colla d’anys que una persona em va compartir una reflexió interessant sobre el tema: «Carlota, Europa viu la seva quotidianitat i les seves prioritats avocada a la infància, de la mateixa manera que Estats Units ho fa amb l’edat adulta i Àsia ho fa prioritzant la gent gran». I em va semblar que no li faltava raó (o almenys la meva experiència, així ho corrobora).

A Europa, almenys a la zona del Mediterrani, no fa masses generacions ni anys que les famílies encara vivien de forma propera (si no junts). Era habitual que en una mateixa casa hi convisquessin els avis, els fills i els néts. I segur que aquesta convivència portava molts maldecaps i moltes dinàmiques familiars i socials que sort que han quedat enrere. Però també és cert que facilitava una cosa tan complexa i tan senzilla alhora, com la cura dels fills i la cura dels pares o avis. Simplement era possible, perquè el sistema organitzatiu familiar ho facilitava.

Però aquest concepte de família extensa és ja poc habitual, i avui dia és poc freqüent. Per contra, les persones grans sovint es troben vivint sols; amb una mica de sort no massa allunyats dels fills. El fet que les persones desenvolupem vides independents i allunyades dels progenitors primer, i dels fills després, també comporta que quan ens fem grans ens trobem mancats de xarxa, d’atenció, i de les facilitats que poden suposar conviure amb persones més joves. I mentrestant els joves viuen atrafegats en feines que els engoleixen, i en la cura de fills. Fent malabars per conciliar-ho tot plegat, perquè el sistema no ho posa fàcil, malgrat demogràficament la situació és aclaparadora.

I aleshores és quan arriba el desajust: les persones grans necessiten certes atencions, i s’ha de començar a pensar i gestionar com es reorganitzarà el sistema (familiar) per fer-hi front. I en tota aquesta remoguda emocional, planeja sobre totes les llars el dilema d’institucionalitzar l’ajuda, o de buscar ajuda a domicili. I aquestes decisions, que són difícils, remouen sentiments profunds en les persones que les han de prendre, així com en les persones grans. I el sistema és lent oferint alternatives o solucions, perquè falten places públiques (ull en les desigualtats socials que també es produeixen en la cura de persones grans!); perquè no queda clar quina porta s’ha de trucar; perquè laboralment no està prou prioritzat que ens puguem fer càrrec dels pares o dels avis. Perquè... els grans no es troben al capdamunt de les nostres prioritats col·lectives.

I tot d’una, agafen ganes d’espiar per algun forat del pany per poder aprendre dels orientals.