L’Ajuntament de Manresa debat aquesta tarda una proposta «per a la reparació i restitució de la memòria de les acusades de bruixeria a Manresa». Seria una mena d’absolució amb tots els pronunciaments favorables, uns quants segles després que patissin les tortures de la Inquisició, en molts casos la mort, i sempre la infàmia que embrutava la memòria del seu nom; d’aquí que vulgui restituir-la, encara que pràcticament ningú no les recordi; si de cas, alguns estudiosos. És lògic que sigui el grup Fem Manresa qui porti aquest tema al consistori, perquè és especialista en propostes que ningú no s’espera, i pel seu proclamat feminisme: la tesi d’aquesta òptica, probablement encertada, és que a les suposades bruixes se les empaitava pel fet de ser dones no submises, no encasellades en el paper de silencioses treballadores-reproductores a les ordres d’un home. Malgrat el tòpic alimentat pel cinema, les grans persecucions no es donen en l’Edat Mitjana sinó a partir del Renaixement, en el marc del naixement de l’estat modern, obsedit per l’ordre. I malgrat l’esquetx dels Monty Python sobre la inquisició espanyola, no és ni a la península Ibèrica ni a la Italiana on es produeix més acarnissament, sinó a la «moderna» Europa protestant. El concepte de la cacera de bruixes s’ha incorporat al llenguatge comú per indicar la persecució histèrica de tota mena de dissidències que inclou la delació gratuïta i el linxament popular de l’acusat. Igual com una denúncia anònima podia dur una pobra dona a la foguera al segle XVI, avui una piulada amb pseudònim pot engegar la lapidació exprés de qui diu una paraula no inclosa en el discurs oficial de l’ortodòxia que sigui. L’avantatge modern és que el Twitter s’apaga i la foguera no, però la víctima pot ser condemnada a la mort civil: perdrà feines, amistats i invitacions. ¿Quantes caceres de bruixes estan en marxa ara mateix al nostre voltant? Una ja seria massa, però n’hi ha una pila. S’arribaran mai a «reparar i restituir» les seves memòries?
