Podria anar més o menys així: desapareix l’obligació de la mascareta al carrer però es reclama que ens la tornem a posar quan ens apropem a un grup de gent, quan un grup s’apropi a nosaltres, quan ens aturem a parlar amb algú, quan entrem en una botiga, un bar, un restaurant, un espectacle o a casa d’uns coneguts, quan ballem a la pista d’una discoteca, pugem a un taxi o baixem al metro... En resum, que només ens la podem treure a la via pública sempre i quan no hi hagi ningú a la vora, perquè la proximitat és principal el factor de risc.
La primera gran pregunta és si les autoritats esperen realment que actuem d’aquesta manera. De veritat es pensen que anirem pel carrer posant-nos i traient-nos constantment les mascaretes per adaptar-nos a les canviants circumstàncies de presència humana? Que ens passarem el dia desplegant i tornant a plegar, un cop i un altre, el drap amb gomes que duem a la butxaca? Que no ens deixarem endur per la inèrcia i avançarem pel supermercat a cara descoberta fins que una empleada ens envii signes ostensibles? I que quan en sortim amb una bossa a cada ma, les deixarem a terra cada dos per tres per tapar-nos i destapar-nos segons l’ordenança?
La segona gran pregunta és aquesta: Què es pensen que està passant, ara mateix? A les autoritats els bastaria amb deambular unes hores per veure quantes persones s’estan «desemmascarant» pel seu compte sense que cap agent de l’ordre els digui res, o per apreciar de quina mida real són els grups humans que es formen a les places i a les platges i a quina distància estan les taules de moltes terrasses i els consumidors de moltes barres de bar. De fet, s’han d’aplegar concentracions humanes molt espectaculars en hores molt inconvenients perquè els guàrdies actuïn (amb suavitat, ja que entre els de la llauna de cervesa potser hi ha els seus fills).
Els ciutadans no hem esperat instruccions per decidir que «això ja està». Com sempre, els governants van tard.
