El relat del viatge amb barca cap a l’altra riba enmig d’un fort temporal em fa pensar en dues idees clares.

La primera fa referència a aquells moments de la nostra vida en què veiem que les circumstàncies ens sobrepassen, que no podem amb tot el que ens toca viure, les nostres forces decauen i ens sentim impotents. Ens preguntem on és Déu? Per què no fa res davant d’aquestes situacions? Per què hem de patir? Aquestes situacions serien com les onades que fan trontollar la barca i porten els deixebles de Jesús al límit de les seves forces, tenen por perquè es veuen sobrepassats pel temporal que no poden controlar. Aquí és on Jesús ens dona la mà i ens mostra que sempre podem comptar amb Ell.

A la pel·lícula Terres de penombra el protagonista deia que «Déu vol que siguem feliços, vol que siguem capaços d’estimar i de ser estimats, de madurar. Precisament perquè Déu ens estima ens concedeix el do de patir. El dolor és un megàfon que Déu utilitza per despertar un món de sords. El sofriment és el que ens treu del nostre món i ens impulsa cap al món dels altres». I d’aquí sorgeix la segona idea.

La segona idea és la d’anar a l’altre costat, sortir de la nostra zona de confort i anar a la frontera, estar atents a les necessitats dels altres, sobretots dels que ho estan passant més malament.

Avui podem pensar en moltes altres ribes a les quals ens hauríem de dirigir i que ens portaran a estar d’esquena amb el que és més freqüent en la nostra societat. Podem pensar a comprometre’ns amb la solidaritat cap als més febles en lloc d’acostar-nos cap als rics i poderosos dels quals esperem treure’n un rendiment immediat; podem apostar per la riba del guany fàcil i de la marginació o per l’austeritat i la fraternitat; podem viure reclosos en la protecció del nostre entorn i tancar les fronteres als immigrants o podem anar a l’encontre d’aquells que s’escapen de les guerres, de la inestabilitat política, de la inseguretat social, de la falta d’oportunitats de feina, dels desastres naturals o de la fam i creuen el mar esperant trobar algú que els comprengui, els aculli i els estimi.

Jesús ens convida a anar a l’altre costat i ens fa prendre consciència de la nostra vulnerabilitat, però al mateix temps ens dona esperança. Enmig de la tempesta Ell està tranquil, perquè la plena confiança en Déu li dona la pau necessària per afrontar qualsevol situació.