El Llobregat, un riu de règim mediterrani –rebec, arrauxat, massa vegades eixut i repetidament torrencial– que travessa de nord a sud el país i el divideix per la meitat, és l’únic riu de Catalunya que porta directament de la muntanya al mar, de l’espai buit a la gran conurbació de Barcelona.

És el Rubricatus dels romans, per les tonalitats vermelloses de la terra on neix i perquè quan creix baixa tèrbol, fangós, relliscós, és a dir, lubricatus. És, en el seu curs mitjà i alt, un riu llòbrec, que discorre entre muntanyes que li fan ombra.

També és el riu més treballador, més intensament aprofitat del món, segons el gran geògraf Pierre Deffontaines, que ho va resumir amb una frase magistral: «Cap riu del món, potser, no ha estat objecte d’un aprofitament tan exhaustiu com l’indigent Llobregat.»

Riu domesticat, canalitzat i desviat del seu curs natural per rescloses, recs i canals de fàbriques i per obres d’enginyeria que al llarg del temps s’han construït amb el fi d’aprofitar encara més les seves aigües, sempre riquesa, sempre negoci. Avui, quan el model de fàbrica de riu i de colònia tèxtil ja no té futur, el riu continua essent una font d’energia preuada per a un país pobre en recursos energètics.

Menys cabalós que el Ter, i naturalment que el Segre, l’«indigent» Llobregat ha estat el nervi de Catalunya, pels seus aprofitaments energètics des de temps immemorial i també perquè la seva conca, des de Castellar de n’Hug fins al delta, és el territori més densament poblat, urbanitzat i comunicat de Catalunya.

Deffontaines va qualificar el Llobregat d’indigent, acostumat als grans rius francesos. Mossèn Cinto Verdaguer va escriure que eren, tant el Llobregat com el Ter, com un raig de porró quan, en el curs del seu viatge a Sant Petersburg el 1884, va descobrir l’immens Neva. Les notes d’aquell viatge a la Venècia del nord es van publicar a La Veu del Montserrat amb el títol A vol d’aucell. Apuntacions d’un viatge al Centre i Nord d’Europa (1884–1885), on escriu:

«Nostre Ter i nostre Llobregat són raigs de porró comparats amb ells, mes se mouen, corren i salten i ballen, mes no és tot jugar i saltar, sinó que treballen i ajuden als pobles que s’han assegut en ses riberes i els han cinglat amb artístics ponts de pedra. Lo Llobregat naix, i, petit com és, a quatre passos del bressol fa moure les moles d’un molí; lo Neva mor sens haver donat moviment a una fàbrica. Com a medi de transport, [els rius russos] són incomparables; los nostres treballen i es dessagnen tant que es queden anèmics, arribant a la mar sens una gota d’aigua: los altres hi arriben plens de caudal, com rics marxants al milionari, i li donen un vaixell de tres ponts, com ne reben un vapor de cent tonelades, i quan, inflats per l’orgull volen fer una fantasia, aixequen la veu i les crins escumoses i la mar mateixa sembla témer i recular davant ses renillantes ones».

Paraula de geògraf; paraula de poeta. Honor al riu més treballador del món.