Per captació de l’actual batlle cap a altres responsabilitats de govern a la Generalitat, d’aquí a tres mesos, la cadira del primer edil de Solsona recaurà en una dona. L’actual alcalde ha dit que «ja era hora». Guardant les altres capitals, Vic i Berga en tenen una al capdavant des de fa anys. Manresa i Igualada segueixen sent seus amb caps masculins des de sempre. L’hora solsonina en la perspectiva de gènere ha arribat al davant del consistori.

Mentre David Rodríguez passa a secretari d’Administracions Locals i amb l’Aran, la regidora Judit Gisbert obtindrà la vara de comandament solsonina el mes de setembre. En un canvi d’aquesta mena té algunes derivacions més enllà de la possible excepcionalitat de fer-se a la meitat del mandat. Al meu entendre, la condició de dona de la nova líder municipal pot tapar (encara avui) les altres valoracions sobre condicions i capacitat per assumir un càrrec. El factor feminista per davant de qualsevol altra consideració és o serà una càrrega per a les dones en assumir responsabilitats. El fet que tardin tres mesos en nomenar-la podria indicar un reconeixement implícit de manca d’experiència o de tutela, tenint en compte que només fa dos anys que és regidora. I la qüestió secundària però no menys important: en aquesta ocasió, i quasi des de les primeres eleccions, el planter de càrrecs per bastir la nova administració catalana són els ajuntaments. D’aquests ens en surten directors generals, secretaris, caps de gabinet i tota mena de càrrecs públics. Com si no hi hagués personal vàlid a altres sectors professionals especialitzats en el que sigui. Potser és degut al tancament del món polític i el de la gestió pública com un fet endèmic, on assolir un càrrec amb un sou impensable per molts d’ells en el món real és un tresor massa gormand per compartir amb la societat.

Respecte de les meves valoracions envers el feminisme a la política i a la societat, igual que altres com l’animalisme o l’ecologisme, la militància extrema en tals moviments és una tendència en creixement. En alguns casos es fan servir com a bandera que acaba deixant-los només amb el pal per picar. Ara, feministes en som (quasi) tots. Alguns convençuts, altres fent-ho veure. Sigui per temença a ser assenyalat com a reaccionari o per autocensura. La formació inherent que cadascú porta dins del cap condiciona. En tots, romanen sempre residus involuntaris de masclisme que apareixen en forma de micromasclime o pitjor. Reconegut aquest punt, convindria una reflexió comunal sobre els arguments més radicals d’autojustificació feminista i negació de qualsevol matís que acaben en retrets grollers. Aquests dies, en una d’aquestes bombolles socials es recomana la lectura d’un llibre titulat Jo, als homes, els detesto, de Pauline Harmange. Segurament és un opuscle interessant, però el títol amb el gènere canviat, no es podria publicar. Girar els arguments com un mitjó és una forma de comprovar si són consistents o equilibrats.