Li vaig dir que m’havia vacunat i em va respondre: «Sí? Doncs ara veuràs». Va tornar amb una cullereta que em va posar just a sobre del lloc de la punxada. I la cullereta es va quedar enganxada sense fer gaire pressió. Em va mirar amb ulls d’intel·ligència i va afegir: «Si no en tens prou, ara, una moneda». La moneda també es va quedar adherida a la pell. Ell no es pensava vacunar. «D’acord, tu no et penses vacunar, però em pots dir què hi té a veure això de la cullereta i la moneda?», li vaig dir. La resposta va ser que, si a mi allò em semblava normal, a ell no. Les xarxes socials anaven curulles de gent amb culleretes i monedes enganxades. Però jo no hi veia relació entre una cosa i l’altra. La vacunació no és obligatòria, i que així sigui ho han decidit els mateixos poders públics, que la recomanen fervorosament i fan crides que la població s’immunitzi. Si fos obligatòria, els que no es vacunen estarien contravenint la norma i aquest no és el cas. Tampoc és el motiu d’aquest article, ells sabran. L’article va sobre les proves. Sobre si una cullereta o una moneda adherida a la pell vol dir alguna cosa. Sobre com ens entestem a creure el que volem creure i a rebutjar el que no ens interessa. I com ho fem sistemàticament. Escoltem amb atenció el que ens reforça un posicionament ja adoptat i ens entren per una orella i ens surten per l’altra els arguments incòmodes. Estem immunitzats contra el pensament lògic i el mètode científic. Precisament contra allò sense el qual les vacunes no existirien. La veritat és que la prova de la cullereta i la moneda ja me l’havia feta abans de la vacuna i també se m’havien quedat enganxades, suposo que perquè la meva pell era la mateixa abans i després. Els que sospiten que rere les vacunes i la pandèmia hi ha conspiracions i els que acceptem la recomanació de vacunar-nos compartim un aspecte fonamental: no cal que ens inoculin res. Portem constantment a sobre i utilitzem tecnologia que aporta tota la informació necessària a qui ens vulgui controlar. En realitat no tenim cap control sobre la privacitat d’aspectes íntims de les nostres vides. La nostra privacitat la vam regalar fa molt temps, fins i tot paguem grans quantitats de diners per utilitzar una tecnologia que té registrada la nostra vida en servidors totalment fora del nostre abast i plenament accessibles a l’elit que es folra i es folrarà amb el nou petroli, que són les nostres dades. De fet, per escriure aquest article he consultat un grapat de pàgines web que m’han fet acceptar tantes cookies que no cabrien en una capsa de Campurrianas.
