El poder és el domini que una persona pot exercir sobre d’altres, i en política té com a principals mitjans el convenciment i la coacció. El convenciment és sempre el més econòmic, però de vegades els tenidors del poder fracassen en aquesta via, o se’n cansen massa aviat, i decideixen recórrer a la coacció. En l’esfera institucional, la coacció va a càrrec dels jutges i les policies, i l’exerceixen aplicant lleis que en democràcia elaboren representants del poble. Utopies a banda, en una comunitat d’una certa dimensió i complexitat no es pot concebre el poder sense la institució policial. Això els policies ho saben i els polítics saben que ho saben, i si no ho saben ja els ho recorden els sindicats del gremi. Els diuen, amablement i amb altres paraules: vosaltres ens pagueu el sou i us devem obediència, però no oblideu que sense nosaltres no sou ningú. Per això és tan complicat aplicar els acords polítics, establerts durant les negociacions de la darrera investidura, perquè la Generalitat no es personi en les causes judicials per enfrontaments entre mossos i manifestants. Els mossos diuen: nosaltres complim les ordres del Govern, apliquem les seves directrius; si en el decurs d’aquest compliment ens toca el rebre, ens deixareu sols? Abonareu els que ens llancen coses i ens arriben a picar? Però en les protestes de la sentència, l’octubre del 2019, el president Torra i part del Govern i del Parlament van distanciar-se obertament dels policies, i fer-los costat li va costar el càrrec al conseller Buch. En fets com els succeïts a Manresa dins aquelles mateixes protestes, que ara motiven la causa penal contra quatre joves i un menor, el Govern pot sentir que les dues parts, els mossos i els manifestants que s’hi van encarar, són dels seus. Els Mossos, perquè són la policia de la Generalitat. Els manifestants, perquè són de la seva corda ideològica i protestaven contra la condemna als líders de l’1 d’Octubre. A qui emparar i a qui desemparar? Quin dilema!
