Si el prestigiós crític i pedagog Joan Triadú, home clau de la resistència cultural antifranquista, de qui enguany commemorem el centenari del naixement, l’encertava quan es referia al segle XX com un Segle d’Or de la literatura catalana, cal celebrar que el segle XXI hagi consolidat, gràcies a l’esperit d’exigència i al talent dels joves autors i al coratge dels nostres editors, l’alta qualitat de la producció literària en llengua catalana. I, si ens referim a la poesia, tot i que és cert que la mort de personalitats com Montserrat Abelló, Francesc Garriga, Joana Raspall, Màrius Sampere o Joan Margarit deixen dins nostre la consciència de pèrdua d’unes veus excepcionals, també ho és que altres poetes de generacions posteriors n’agafen el relleu d’una manera admirable, com és el cas de Josefa Contijoch, Jaume Pont, Francesc Parcerisas, Montserrat Rodés, Maria Josep Escrivà,... Hi ha, doncs, continuïtat en l’excel·lència. I en poesia això passa per un combat incansable amb la paraula per extreure’n la plenitud del foc i de la llàgrima, del goig més absolut i la desolació més esfereïda, perquè els versos esdevinguin aquella «última casa de misericòrdia» que volia Joan Margarit. El poeta escriu sovint per comprendre, per comprendre’s, però també per compartir, perquè els qui s’acostin als seus textos trobin en la lectura una invitació a ser, a existir més intensament. En aquesta ocasió em vull aturar en el darrer llibre de Montserrat Rodés, Tot és altre, una obra que ens impressiona profundament pel tractament que l’autora hi fa de la transformació i la reconstrucció incessant de la identitat. Amb el pas dels anys adquirim una percepció creixent dels canvis que s’han anat produint dins nostre en les edats successives. Des de la lucidesa que ens aporten les experiències que anem incorporant a la nostra mirada, però també des de la distància que aprenem a establir respecte a l’immediat, ens esforcem a interpretar millor qui som i el que ens vincula als altres, al paisatge, al planeta, a l’univers. La poesia de Montserrat Rodés ens recorda, posem per cas que «potser només hi ets de pas» i ens parla de la inquietud i un cert vertigen que ens colpeixen quan ens adonem com ens anem desprenent de la llum («No esperava res més/ que el somni que no torna”), com “dins teu, mor el temps» i el sentiment de nostàlgia o el pes feixuc de les absències es fan més quotidians: «És hora de franquejar/ tots els contorns de l’absència». Montserrat Rodés ens en parla serenament i ho fa amb poemes breus, de versos cisellats amb mà precisa, amb un llenguatge tensat com un arc que aspira a la diana de l’exactitud, però que encara més anhela la veritat, nua, però no pas freda, sinó amb la densa humanitat que teixirà un vincle decisiu, essencial entre Montserrat Rodés i els qui es capbussin en l’aventura extraordinària, corprenedora de llegir-la