Com bé saben els lectors dels meus articles, sempre procuro acompanyar-los d’una imatge amb la que subratllar-ne, en la mesura possible, el contingut del text.

Mantenir la memÒria

En el present cas, considero obligada aquesta correlació tractant-se avui del conegut i prou interessant monument a la Historia de Catalunya que a la primavera del 1987 tinguérem el goig d’inaugurar des de l’Ajuntament de Berga.

El seu primari i essencial creador fou Carles Planas. Nascut a Avinyó, incansable rodamón i definitivament berguedà per conjugal vinculació, fou un artista nat i un pertinaç patriota a qui vaig tenir el plaer de conèixer en una diada al Pi de les Tres Branques, com no podia ser altrament.

El cas és que un bon dia em confessà que portava onze anys picant pedra en un inimaginable llibre sols comparable, penso, a les «Taules de la Llei» del profeta Moisès i consistent en una col·lecció de baix-relleus reflectint els moments més culminants de la història catalana, amb el propòsit de lliurar-la, si fos possible, al Pati dels Tarongers de la Generalitat perquè hi romangués per sempre més exhibida.

Confesso que l’entusiasme que em transmeté el discurs d’en Planas, de seguida el compartirem amb el company i regidor de Cultura Josep Carreras, de manera que, amb ell anàrem a conèixer l’obra al taller que tenia a Torredembarra.

La nostra intuïtiva i berguedana conclusió no fou altra que la d’intentar convèncer-lol que el definitiu destí del projecte fos la nostra i ja seva ciutat, que així esdevindria la seu d’un original monument a la història del país, únic a tota Catalunya.

La resposta del nostre personatge, en un encomiable gest d’arrelament berguedà que l’honorava i molt agrairem fou la d’acceptar-nos el repte i posar-s’hi a treballar.

Restava ja sols donar forma al projecte monumental pròpiament dit, empresa en la qual l’harmoniosa complicitat del nostre personatge amb l’arquitecte i artista berguedà Ramon Masferrer, donà uns fruits que l’opinió pública berguedana, em consta que en tot moment, qualificà d’atractiva i satisfactòria.

I així fou que les trenta-vuit pàgines de pedra de la nostra història, enlairant-se en tretze columnes, esdevingueren desplegada senyera emergint d’un estany d’aigües impassiblement brolladores com el pas del temps, entornades d’un impecable i pulcre verd poblat de geranis, hortènsies i pensaments, talment com litúrgic i permanent homenatge als homes i dones que feren aquesta pàtria.

Altrament i tornant al que deia al principi, els meus lectors de Regió7 saben també que, des que vaig deixar l’Ajuntament de Berga l’any 1999, ni una sola vegada m’he sentit temptat a escriure’n cap article fent crítica de la política municipal de la meva ciutat. Ho hauria considerat inoportú, extemporani i èticament incòmode.

Avui, però, el tema del present escrit honestament em demanda dirigir-me amb igual respecte i objectivitat, a tots els quatre grups polítics que composen l’Ajuntament, govern i oposició, convençut que tots i cadascun d’ells estimen, igualment però amb diferents matisos aquest país, a fi que prenguin l’unànime acord de posar fi a l’estat d’indignitat i deixadesa que durant aquests darrers anys ha caigut el nostre monument a la «Història de Catalunya».

En fi, davant un cas lamentable com aquest, penso, que tots els qui ens sentim ciutadans d’aquest país real, amb passat unívoc i cert, per molt que amb boirosos horitzons, el fet de tancar els ulls davant una degradació com aquesta equivaldria a renunciar a tota mena d’esforços i compromisos col·lectius.